Les dificultats dels joves

Segons un recent estudi de la UGT, dels 665.100 catalans d'entre 16 i 24 anys, 154.000 estan desocupats i no es formen. D'aquests un 23,1% –35.574 joves– formen la categoria definida pels sociòlegs com la dels ni-ni, ni estudien ni treballen. I el que és més greu, segons la recerca esmentada, del total d'aturats, un terç –55.300 joves– a més de no tenir feina no prenen cap mesura per trobar-ne. Es tracta de nois i noies sense res a fer en tota la setmana. No estem encara en la situació de les banlieues franceses però tenim barris i colles d'adolescents força semblants. Molts d'ells han abandonat els estudis abans d'acabar-los, fet que es dóna cada cop més en tot els estrats socials i nivells educatius.

És cert que la crisi econòmica és la primera causa de l'atur i que afecta especialment les noves generacions. Fa pocs anys, la majoria de joves, tot i deixar els estudis, trobaven feina amb facilitat, fet avui impensable. La facilitat amb què s'accedia al treball era la causa principal a la qual s'atribuïa l'abandonament dels estudis. La noia o el noi cobraven un salari, que si era tot per a ells, els suposava un poder adquisitiu força atractiu.

En cap cas volem eximir l'administració ni el sistema econòmic de les seves responsabilitats. Tampoc pretenem justificar, des de l'anàlisi de la realitat dels joves, una major liberalització de la normativa laboral. Les autoritats econòmiques han de treballar amb rigor per la superació del moment econòmic present. Cal fixar les bases per a un creixement sòlid que passa per la recuperació de sectors d'activitat, per l'increment del rigor en la formació, probablement pel canvi d'algunes normes de contractació i, fins i tot, per afavorir l'accés a l'habitatge per als joves. I apuntem mesures necessàries com denunciar les tremendes injustícies d'un sistema econòmic que reflecteix la decadència de moltes persones que s'enriqueixen de l'especulació financera. Paradisos fiscals, especulació, cerca del guany individual a costa de tot que haurien de trobar un aturador en normes imprescindibles dels estats i a nivell internacional. Normes que no es volen promulgar apel·lant a la “sagrada” llibertat dels mercats. El sistema econòmic no té en compte les persones. No és, doncs, fàcil per als joves ni els té en consideració.

Malgrat el que he apuntat anteriorment, i a l'abast de les persones com nosaltres, l'acció possible fonamental passa per l'educació d'un model determinat de noi i noia. Podem conscienciar-los de les limitacions d'un sistema injust i de la necessitat de transformar-lo a llarg termini, però en primer lloc convé fer-los créixer com a persones. Cal ajudar els joves formant-los en l'exigència, en l'autoexigència, en l'esforç, en la satisfacció per la feina ben feta. No poden cedir a les seduccions del sistema econòmic on a la felicitat s'hi accedeix pel tenir, pel posseir. Educar des d'aquesta perspectiva és el favor fonamental que els podem fer. I ho és perquè tindran recursos personals per afrontar les dificultats laborals i de tot tipus amb les quals objectivament es troben ara i es trobaran en un futur. Només quan hi ha aficions, bons hàbits, il·lusió vital, constància, hi pot haver emprenedoria, gust pel treball, autoexigència... Fins i tot això farà que alguns contractadors responsables els puguin valorar quan busquin feina. Reivindiquem la justícia social enfront de la crisi econòmica, però no oblidem la gran aportació que famílies i educadors podem fer des de la relació educativa quotidiana.