Un altre totxo, nois

Qui vulgui entendre el desgavell que en el dia d'avui trobem a les escoles i instituts d'Occident –sobretot els que encara sosté el nostre erari públic– pot fer un experiment molt senzill; potser no li caldrà perdre el temps amb gruixuts manuals pedagògics ni amb informes entabanadors i plens de paraules gruixudes, bastarà que faci un cop d'ull a un vídeo musical, o més concretament a una cançó. No és una cançó qualsevol sinó un èxit total de l'any 1979: Another brick in the wall –Un altre totxo en el mur–, de l'àlbum The wall, del grup britànic Pink Floyd. Si el lector curiós no coneix la cançó ni el vídeo, molt millor encara; tanmateix, tot plegat és tan significatiu d'un conjunt d'equívocs i d'una mentalitat que han vertebrat bona part del nostre discurs cultural i educatiu que res li sonarà desconegut. Anem per feina.

Abans de començar a cantar, en el vídeo ja veiem un nen en un túnel, un nen que astorat contempla com altres nens són emportats en un tren de bestiar, tot en una imatge que remet directament –poca broma– als trens de la mort del Tercer Reich. El nen s'adona, a més, que els altres nens no tenen cara sinó tan sols una màscara amorfa, un rostre sense trets. Després anem ja dins les aules; una veu mig cantaire ens diu que allà els mestres feien mal als nens de la manera que podien, que es burlaven d'ells, que exposaven a l'escarni públic les suposades debilitats dels menuts. Tot seguit, un professor malcarat agafa un quadernet al nen protagonista i hi troba uns versets, dels quals es burla de manera més grollera.

I és llavors quan comença la festa: veiem els nens alineats en una cadena de muntatge fabril, en una maquinota sinistra que se'ls va empassant i els desdibuixa la cara. La veu canta: “No necessitem una educació, no necessitem que controlin els nostres pensaments, prou de sarcasme a classe, professors: deixeu els nens en pau! Tot plegat no és res més que un altre totxo en el mur”. Els nens amb el rostre esborrat pel sistema educatiu van caient en un contenidor gegantí, d'on surten convertits en carn picada sangonosa.

Aquest és el punt de partida: tot el sistema educatiu va ser equiparat a un aparell de control mental, a castració de la creativitat i anivellament personal. Un escorxador mal dissimulat, sostingut per una autoritat que només tenia per objectiu produir individus idèntics, tots com totxos en un mateix mur. Òbviament, en el vídeo, tot plegat acaba en la catarsi alliberadora: els nens que encara estaven a l'aula es treuen les màscares i comencen a rebentar-ho tot en una imatge que –ai– ara ens és potser massa familiar: destrossen els pupitres, els llencen per les finestres, i finalment agafen les destrals destinades als bombers i comencen a foradar les parets, a rompre els murs, fins que de cop l'escola és devorada per les flames, cap a les quals els nens condueixen a la força el vell professor.

Una de les coses que mai es diuen de la generació dels anomenats ni-nis –el jovent que ni estudia ni treballa, un col·lectiu que a Catalunya arriba al 23% dels joves d'entre 16 i 24 anys: més de 150.000 individus– és que tots ells es creuen genis. Tots i cada un d'ells es pensen que pel simple fet de ser qui són, de ser com són, ja tenen la vida resolta. ¿Com podrien no triomfar amb la seva desimboltura, la seva cara dura i potser maca, la seva gràcia inapel·lable? Són genis sense obra: sense cap talent reconegut, és a dir, sense cap aptitud manifesta que els faci destacar en cap art o esport, i per descomptat tampoc en cap disciplina acadèmica. Són el resultat obvi, gairebé inevitable, d'un sistema educatiu que tenia com a punt de partida una visió de la cultura i el coneixement molt semblant a la que retrata el vídeo i la cançó dels Pink Floyd. ¿Què hi ha de més trencador que no estudiar ni treballar?

Durant molt de temps es va relacionar educació amb repressió. Tota institució que exercís una certa coerció era equiparada al feixisme, ja fos el sistema educatiu o el sistema policial. Així es va passar d'un sistema basat en una disciplina despòtica a una absència de normes concebuda com a paradigma de creativitat. ‘Ser trencador' era el súmmum del progrés individual. Tampoc les elits socials ja no sorgien del sistema (jutges, advocats, cirurgians, professors…) sinó fora (futbolistes, actors, famosos de la tele, cantants…) El problema, però, és que no tots els joves tenen talent per trencar el mur i triomfar segons els paràmetres de la societat de l'espectacle. No volíem que fossin un altre totxo en el mur, però molts han acabat sent paletes.