La pau immediata

“Lluitem contra el fred com podem. El vent glaçat ens llanceja, ens clava les seves fulles d'acer. La gorra ens protegeix les orelles i el front, un tapaboques ens cobreix la part baixa del rostre, només deixem al descobert els ulls, la còrnia dels quals, glaçada, només enregistra imatges desdibuixades, com si miréssim a sota de l'aigua”. Gabriel Chevalier va passar por, que és la gran ocupació de la guerra. Estem parlant de la Primera Guerra Mundial, que aquest fill de notari francès va patir i de la qual va aixecar acta, mentre esdevenia escriptor, a La por.

Per un tweet he sabut que el diari The Telegraph (deu ser una evolució lògica), avançava que avui s'acaba la Primera Guerra Mundial. Alemanya paga l'última de les indemnitzacions que es deriven dels acords de pau del Tractat de Versalles del 1919. Al llegir a la pantalla del mòbil les quatre paraules de la fi de la guerra vaig fer un salt. Vaig caure en un dels documentals del professor Culla al 33. Fins ara l'únic final de guerra que m'havien relatat era del 39. Ma mare, M. Teresa, declamava imitant la veu radiofònica allò de “cautivo y desarmado” i de “La guerra ha terminado”. S'ho sabia de memòria, com els divertits poemes del Castel·lo perduto, El lloro i el moro, o el de Sisiebuto, i una pila més, abans que li arribés el seu Bicicleta, cullera, poma particular. Quin fart de riure, i quin fart de plorar.

Avui que s'acaba la Primera Guerra Mundial vivim, amb llicència de Stefan Zweig, un moment estel·lar de la humanitat. Connecta amb el fracàs del president Wilson per un nou ordre mundial: un Covenant. Just quan s'havia de firmar la pau immediata amb Alemanya. Ell tenia el somni de la pau duradora: la del crit de Mai més guerra! Wilson va travessar minuts decisius vacil·lant entre pau opressiva i pau justa. I aquest dimecres de vaga la rosa de foc també va semblar cavalcar per unes hores entre dubtes del passat. I és que potser no hi ha ni justícia, ni solucions immediates. Es va imposar la pau opressiva.