El que necessites és amor

Si no fos perquè és una grolleria, les desventures de l'alcalde Hereu donen per invocar aquella màxima de la saviesa popular que diu que qui està de pega fins amb els collons ensopega (no necessàriament amb els propis, sinó també amb els d'altri). Però ja hem dit que això seria una grolleria que podria donar peu a una allau de comunicacions de lectors indignats, i per tant no ho escriurem.

El cas és que fa tota la sensació que, com més consens hi ha que d'un temps cap aquí el nostre benvolgut primer edil té la negra, més sembla aplicar-se ell a la tasca de corroborar-ho. L'última (si més no a l'hora d'escriure aquest article) ha estat això de declarar el 14 de febrer, dia de Sant Valentí, festiu a Barcelona, ocurrència que ha obtingut la ferma desaprovació dels partits de l'oposició i la riota general del respectable. CiU i Esquerra han argumentat que el dia de Sant Valenti, o dels enamorats, no és cap festa ni tradició nostrada, mentre que el PP s'hi ha negat d'ofici, com té per costum. Per no tornar a fer servir expressions malsonants, podem recórrer a Josep Maria de Sagarra i a la quarteta que va dedicar al dramaturg Pous i Pagès, després de l'estrena d'una de les seves obres: “Acabada la funció / es van dividir els parers: / els uns xiulaven a en Pous / i els altres a en Pagès”. Una cosa semblant al que li ha succeït a Jordi Hereu amb la seva festiva proposta.

Sigui com sigui, la veritat és que no és una idea tan intempestiva com pugui semblar a primera vista. És més, venint de qui ve té resulta bastant lògica, per poc que un hi pensi. Fa un moment, he estat a punt d'escriure que l'alcalde de Barcelona havia comptat amb el rebuig de tots els partits menys el PSC, com és natural. Però és que resulta que això, el suport del PSC, sembla que no és tan natural com es podria esperar. Sembla que la calamitosa experiència del referèndum sobre la Diagonal va acabar de trencar la confiança, ja malmesa, entre Jordi Hereu i el partit que el va portar de bracet a l'alcaldia. I sembla que al voltant del nostre home tot són insídies, maniobres i moviments inquietants pel que fa al seu futur polític.

De manera que, davant d'un panorama tan ombrívol, que Jordi Hereu apel·li a l'amor i a la seva coneguda força regeneradora no tan sols té tot el sentit del món, sinó que en certa manera el redimeix i l'honora. Tal com jo ho veig, l'alcalde ens està dient: ciutadans i ciutadanes, no necessito més garrotades, sinó una mica d'amor, i a vosaltres ben segur que no us aniria gens malament, amb aquesta cara de restrenyiment que feu tot el sant dia (això no ho ha dit mai l'alcalde Hereu sinó que ho interpreto jo, que consti).

Doncs té raó, què caram. Proper gran projecte: Fòrum Mundial de l'Amor Barcelona 2025. O Jocs Olímpics Amorosos Barcelona 2040. Tornarem a arrasar.