La violència partidista

Han ocupat el centre de la ciutat. Són centenars de joves, la majoria encaputxats o amb la cara tapada, d'aquests mal anomenats antisistema, que porten pancartes reivindicatives. La imatge és impactant. Arriba la policia, i la batalla campal està servida. Enfrontament brutal i grans destrosses. Fins i tot hi havia a prop alguna cara coneguda del nostre país. Comento aquest succés amb una persona d'aquestes que se'n diu generadores d'opinió, i sense que pugui acabar de parlar ja m'ha dit que la culpa és d'en Saura (conseller d'Interior) i de l'Hereu (alcalde de Barcelona), per la seva permissivitat. “Escolta'm, noi! –li responc–, que estic parlant dels fets que han passat a Amsterdam, i la cara coneguda és la de l'exjugador del Barça Oleguer Presas”. “Ah!, pensava que parlaves d'allò del dia de la vaga general”, em respon. Sense voler allargar més del compte un tema que té més de mediàtic que de problema social real –el problema real és d'aquells que van rebre les conseqüències dels actes vandàlics–, sí que vull fer un últim apunt d'aquest tema. Els aldarulls són reprovables. I es pot estar en contra de la gestió del conseller Saura i del tripartit en general. Sobretot perquè legítimament es vulgui que governi una altra opció política. Però el que no es pot fer és demagògia. Hi ha una sèrie de creadors d'opinió que no és que ara estiguin en contra dels aldarulls urbans i quan governin uns altres hi hagin d'estar a favor. És clar que no! Però sí que atribueixen la responsabilitat d'aquesta violència al govern actual, quan mai no ho havien fet anteriorment. I això és irresponsable i partidista. Perquè els puc ben assegurar que a Barcelona s'han produït aldarulls de grans dimensions abans del tripartit, és a dir, en època de CiU. Que els ho preguntin als veïns de Sants, què passava quan l'acte feixista del 12 d'octubre es feia a la plaça dels Països Catalans, davant l'estació, els anys 90. O als de Ciutat Vella després de moltes manifestacions de la Diada. Ningú llavors assenyalava Jordi Pujol ni els seus consellers. Com és lògic. La violència de carrer existeix, ha existit i existirà. I el que és nefast és que el nivell de la crítica d'alguns analistes a aquests lamentables fets sigui major o menor, apliqui més o menys sordina, en funció de qui governi.