El centenari de la CNT

Aquests dies es compleix el centenari de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). És un aniversari rodó, que no pot passar per alt, i que ens invita a reflexionar al voltant d'una organització que va encapçalar el moviment obrer de Catalunya des de l'inici del segle XX fins al final de la Guerra Civil. Parlar-ne, doncs, és tant com girar la mirada sobre el conjunt de la nostra història col·lectiva en la primera part de la darrera centúria, una època accidentada i convulsa que, per molt allunyada que sembli, encara prolonga els seus efectes en els nostres dies. Sobretot perquè el somni revolucionari d'una societat més lliure i més igualitària encara és una causa plenament vigent en una comunitat com la nostra que, fins fa ben poc, vivia en un clima d'autosatisfacció postís que s'ha esfondrat penosament quan la crisi s'ha instal·lat entre nosaltres i ha deixat al descobert les nostres misèries, incloent-hi el rostre punyent de la pobresa.

La CNT es va fundar en un congrés que va tenir lloc al saló general del Palau de Belles Arts de Barcelona del 30 d'octubre a l'1 de novembre del 1910, amb l'assistència de poc més d'un centenar de delegats, convocats per Solidaritat Obrera. Que fossin pocs, que el local fos més aviat buit i tronat, que les expectatives no fossin excessives, no vol dir pas que aquella iniciativa partís de zero, sinó tot al contrari. En realitat, recollia tota una llarga trajectòria d'experiència associativa, de debats ideològics, de lluita per la cultura i la dignitat del medi obrer, de conflictes socials de tota mena. Feia ja una colla d'anys que Giuseppe Fanelli, un arquitecte francmaçó enviat a Espanya per Mikhaïl Bakunin, havia sembrat la llavor de la Primera Internacional a Madrid i a Barcelona (1868). D'aleshores ençà, el moviment anarquista, que proclamava substancialment la revolució social i l'antipoliticisme, s'havia eixamplat enormement i havia experimentat diversos models d'organització, però també havia viscut profundes divisions internes i havia rebut els terribles efectes de la repressió dels governs oligàrquics de la Restauració. I, en el darrer decenni del segle XIX, s'havia deixat lliscar pel pendent de la propaganda pel fet, amb els atemptats sagnants de Barcelona i amb una nova onada repressiva que va deixar completament atuït el moviment. Amb l'inici del segle XX, però, va produir-se un canvi d'actitud que es va reflectir en l'extensió del mite de la vaga general i en un reforçament del sindicalisme revolucionari d'inspiració francesa sobre la base de les societats de treballadors. Així, doncs, de la dèria antiorganitzativa del final de la centúria s'havia passat al ressorgiment de l'organització que va caracteritzar la primera dècada del nou segle.

D'aquest nou impuls va sorgir, a mitjan 1907, Solidaritat Obrera, una unió local de societats obreres de Barcelona que va anar ampliant progressivament l'àmbit d'actuació. Aquesta organització tenia previst per al setembre de 1909 un congrés que no va poder tenir lloc com a conseqüència de la repressió derivada dels fets de la Setmana Tràgica i que acabaria celebrant-se amb un any de retard: va ser llavors que, ara fa cent anys justos, es va decidir eixamplar l'abast de l'organització a un àmbit estatal, amb el naixement d'una Confederació General del Treball que al cap de pocs mesos adoptaria el nom definitiu de Confederació Nacional del Treball (CNT); una sigla, per cert, cridada a rivalitzar amb la UGT, l'altra sindical d'àmbit estatal –amb escassa implantació a Catalunya– i d'orientació socialista. D'aleshores ençà, l'anarcosindicalisme espanyol experimentaria un creixement espectacular, amb un protagonisme determinant en la vida social, i viuria també en un estat permanent d'agitació i de trasbals, fruit un cop més de les divisions internes i de la repressió governamental. La seva ambició desbordava àmpliament les reivindicacions lligades estrictament al món laboral i, ben al contrari, desplegava una lluita reivindicativa que s'estenia a tots els àmbits de la vida social, des de l'escola a la condició de la dona. Bona part de les aspiracions de millora dels treballadors van canalitzar-se a través d'una organització poderosa i influent que sintetitzava les grandeses i misèries d'un moviment de gran abast.

En aquest sentit, la guerra civil seria l'edat d'or de la CNT i, també, el catalitzador que exacerbaria esperances i tensions. Col·lectivitzacions, assassinats, fronts de combat, participació en els governs de la República i divisions internes en el bàndol republicà constitueixen un conglomerat que després de la derrota es veurà amargament abocat a una nova repressió i a un nou exili, aquest cop d'una magnitud i d'una durada extraordinàries. Res ja no seria igual. La CNT, que a penes havia pogut sobreviure de manera clandestina, viuria la fi del franquisme amb un entusiasme incipient i, ben poc després, amb una dura confrontació contra una realitat feta de ruptures i de dissensions, en el si d'una societat que s'havia transformat profundament. Avui, la influència que havia tingut l'anarcosindicalisme ha desaparegut quasi completament, arrossegada per l'embat de la història i pel canvi social, però també pels gèrmens destructors que niaven dintre seu. Tanmateix, la situació actual no hauria de fer silenciar ni oblidar la transcendència d'una organització que ha nodrit durant cent anys les esperances d'alliberament i d'igualtat d'una gran part del moviment obrer de Catalunya.