LA TRIBUNA
La sordesa gaudinianopapal
Entenc que el futur de l'Església comporta recollir el que volen els que de debò l'estimen
A mesura que ens acostem al 7 de novembre –la data de la visita del papa a Barcelona– l'eufòria de la jerarquia eclesiàstica va pujant de to. L'arquebisbe de Barcelona, Lluís M. Sistach, està plenament convençut que aquesta visita passarà a la història com l'”esdeveniment més gran que ha viscut barcelona, després dels Jocs Olímpics del 92”. I un pensa: voleu dir que n'hi ha per tant? Comparar una visita papal amb uns jocs olímpics, ho trobo totalment fora de lloc. Què té a veure una cosa amb l'altra? Només una: la projecció que tindrà Barcelona durant unes hores d'un parell de dies. I això, més que al papa, cal atribuir-ho al desplegament dels mitjans de comunicació, que tindran una bona oportunitat de lluir-se. No hi ha res que sigui més agraït de retransmetre, des del punt de vista tècnic, que una celebració religiosa a l'interior d'un gran temple. I més si aquest temple és la Sagrada Família: una simfonia de pedra inacabada que passa per ser el fet més espectacular de l'arquitectura expressionista. Tanmateix, no és, ni de bon tros, l'ombra més important del genial Gaudí. Abans hi ha el Palau Güell, la casa Batlló, les escoles de la Sagrada Família, la Pedrera, l'església de la Colònia Güell i fins i tot el Parc Güell. Això no vol dir que el Temple Expiatori de la Sagrada Família no sigui, per la seva transcendència social i religiosa, l'obra més celebrada de Gaudí, però no la més important, ni tampoc la més reeixida. Les desigualtats arquitectòniques són evidents. D'altra banda, és prou sabut que la preocupació de Gaudí per millorar els sistemes estructurals petris dels estils històrics, sobretot del gòtic, va lligada a la seva despreocupació per les noves estructures que ja matinejaven en tota l'arquitectura europea i americana. Com, per exemple, les altíssimes possibilitats del ferro. Des d'aquest punt de vista, Gaudí no seria el geni anticipador que el tòpic vol que sigui, sinó més aviat l'últim arquitecte d'una era determinada i el brillant clausurador de l'arquitectura pètria. I el cas és que el mateix que es diu de Gaudí es pot aplicar perfectament a Benet XVI.
Resultat difícil pensar que Benet XVI aportarà res de nou a Barcelona. És un papa que ja va arribar envellit al pontificat. Si Gaudí estava lluny del nou esperit industrial, Benet XVI està encara més lluny del fenomen de la laïcitat, i ja no diguem de la secularització. Si Gaudí es va voler lligar voluntàriament a estructures en certa manera “antiquades”, bé que fabulosament artesanes, Benet XVI és incapaç de moure's de la doctrina contrareformista de Trento, i de la teologia artesanal de sant Tomàs d'Aquino. Si Gaudí es va lliurar de ple als valors purament expressius, al dramatisme formal i a la contraposició violenta d'espais per un simple joc efectista, Benet XVI, per no ser menys, somnia una Església formalment santa i perfecta, una teologia de catecisme i una derrota dels esperits lliures i tolerants, en benefici de l'Església magisterial, que hauria d'ocupar –per dret– tot l'espai públic. Benet XVI, en certa mesura, també és el brillant clausurador d'un model d'Església romana completament esgotat. La prova és que, des de bon començament, va cercar reforços en el lefebvrisme, i ara els està cercant en la facció més reaccionària de l'anglicanisme. L'Església catòlica, tan poderosa abans, ja no pot dir que “fora de l'Església no hi ha salvació possible”, perquè ella mateixa, vulgues que no, està buscant la pròpia salvació fora de l'Església. recull el que els altres no volen.
Doncs bé, entenc que el futur de l'Església comporta recollir el que volen els que de debò estimen l'Església. I aquests, que ja comencen a ser majoria, no seran presents a la missa papal. Però també aprofitaran l'avinentesa per tenir més projecció. El cardenal de Barcelona oblida que estem parlant d'Església, i no de Barcelona. Tal vegada, ell, d'aquí endavant, serà més apreciat a Roma, per la bona acollida que sens dubte tindrà Benet XVI, però també tindrà més enemics a Madrid. O sigui, que serem allà mateix. El temple passarà a ser basílica, però sospito que la gent continuarà referint-s'hi com a temple. La diferència és mínima. El papa tindrà una certa sensació de triomf per la presència dels reis i els governants. Els interessos creats comptaran més que l'afecte popular. La jerarquia hi assistirà al complet. I una vegada més, el triomf del viatge papal consistirà a fer més lenta l'agonia eclesial i més gloriosa la sordesa gaudinianopapal.
