‘Le métèque'
Ja en anteriors assaigs meus he parlat de la figura del métèque. Del privilegi que abans tenia el migrant que, en terra estranya, se sentia a l'abric de l'hospitalitat antany practicada pel antics pobles. Així doncs, la filoxènia –l'amor a l'estranger– era a l'antiga Grècia, i en contraposició a la xenofòbia –mot que en temps moderns hom ja no escriu en itàlica–, un exercici habitual. De fet, els mots de la cançó de Georges Moustaki m'il·luminen: “Avec ma gueule de métèque/ De juif errant, de pâtre grec/Et mes cheveux aux quatre vents/Avec mes yeux tout délavés/Qui me donnent l'air de rêver/Moi qui ne rêve plus souvent...
I és que vivim temps en què el preu del somni està pels núvols i tan sols ens salva un aire de somniador en la mirada. Amb aquesta actitud endreço els mots inicials del present paper en homenatge a una de les ciutats més esbojarrades, alhora que més hospitalàries: La Paz, la meva llar en els darrers tres mesos, i una de les ciutats que al llarg dels anys –en successives visites– m'ha acollit hospitalàriament en la meva condició de metanastis –emigrant– modern a l'escalf dels meus amics. Una urbs que des de la plaça Pérez Velasco, en ple centre urbà, es veu com un infinit arbre de Nadal il·luminat pels milers de neons taronja dels menjadors i les alcoves de les llars dels qui, precisament, l'han colonitzat provinents de la ruralia en les últimes cinc dècades.
Una ciutat, doncs, d'e-migrants, atesa la doble condició de qui migra: ocult en un immigrant hi ha sempre un emigrant –un desarrelat que s'ha vist obligat a abandonar la seva terra–. Per això La Paz és un espai càlid malgrat el fred del clima que caracteritza en especial les seves nits llargues. I si Grècia, de la qual parlava al començament, és una terra de mariners i comerciants, Bolívia és un país de miners i camperols que malda per trobar un destí si pot ser menys dramàtic que la seva història més recent.
Això és el que atresoren els pobles mil·lenaris, síntesi de la dissort: un caliu que té en el dret d'acollida, tant se val que siguis un estrany, el cor de la seva ànima. A La Paz, lloc de trobada de milers d'exclosos pel sistema, com a métèque em sé plenament integrat. O sigui, un ésser lliure com el vent, que per moments abandona en mans de l'amistat totes les pors. I així: Et nous ferons de chaque jour/Tout une éternité d'amour/Que nous vivrons à en mourir.
