L'atenció a la precocitat

Està prou justificat el prestigi educatiu dels centres concertats? No resulta ridícul atribuir-lo al fet que hi van rics, ben educats o catòlics? Aquestes són excuses inútils que només eixamplen la bretxa i el desdeny. Mai he pretès ser políticament incorrecte. Vull argumentar de manera assenyada, sense voler-me fer el simpàtic amb ningú. Gaudim de certs recursos educatius, humans i materials, destinats a resoldre necessitats. La llei catalana d'educació (12/2009) legisla concretament sobre la diversitat, per tenir una especial cura de qui va endarrerit i dels qui tenen altes capacitats. A cada centre sol haver-hi un departament sencer dedicat a aquesta tasca. Reivindicaré avui i aquí una altra necessitat docent.

Alguns estem compromesos amb el fet que l'educació de titularitat pública assoleixi el prestigi que li correspon: si fos conscientment escollida per moltes famílies ho hauríem aconseguit. Com millorar-la? Analitzo una plataforma estatal (mejoratuescuelapublica.es) i em qüestiono: Per on se'ns escapa la qualitat? És l'estil democràtic de gestió? Són els immigrants? És l'epidèmia del “mal funcionari”? Hi ha determinisme social? Què va! Allò de donar-ne la culpa a suposades escoles d'elit és fabricar-se enemics imaginaris i condueix a la depressió anímica. Alumnat, docents i famílies excel·lents hi són arreu: mirem de potenciar-los.

Suggereixo afavorir la precocitat. L'adjectiu “precoç” s'aplica a qui està “més desenvolupat que no li pertocaria per l'edat que té” (DIEC). El món on vivim ho provoca entre l'alumnat. A la primària inicial, on els mestres acompanyen moltes hores els nens, es nota menys. Ara bé, des dels 11 anyets, en la preadolescència, la tele, internet i les xarxes socials i certs estils de vida conformen nens precoços. No cal que m'hi allargui: misèries sentimentals, experiències sexuals, coneixements poc integradors. A primer d'ESO pots trobar-te marrecs amb vocabulari i comportament impropis, dominats pels instints. Penso que sovint se'ns enfronten perquè cerquen orientació, se senten immadurs. Quin és el problema? Que ningú gosa fer-hi res: la família acut als professors; l'institut en responsabilitza els ambients domèstics; els polítics cerquen algú per penjar-li un capell. Tothom se'n desentén.

Cal educar en la confusió. A la secundària, els docents solem estar només una horeta a cada classe; després, toquem el dos. El seguiment dels mestres a la primària és més global. Força centres concertats mantenen l'atenció personal pel fet de tenir un projecte o ideari clars. Visc i valoro la llibertat de càtedra, d'arrel il·lustrada, però entenc que –abans de la Universitat– no ens ajuda a atendre la precocitat. Ben sovint són tutors a l'institut aquells a qui “els ha tocat”. És una llista que corre. L'un serà existencialista, l'altre epicuri, l'altre marxista, l'altre catòlic; més enllà hi ha el del col·lectiu homosexual i potser també el feixista. I alguns no són res, i prou problemes tenen per tirar endavant cada matí. L'educació esdevé aleshores calidoscòpica.

Caldria una carta de navegació, una orientació de l'equip docent. En aquest sentit, la llibertat de càtedra en plena adolescència pot fer embogir el jovent, afavorint el relativisme vital. L'alumnat tou i precoç necessita un projecte de centre, assumit de debò pels docents. No és suficient copiar d'internet un text amb mots com pluralitat, sostenibilitat i altres –ats, i fer-ne un PDF per a la web.

Estic segur que educar coherentment garantiria millor l'èxit escolar que no pas unes ingènues proves diagnòstiques que generen els resultats –ni massa bons ni massa dolents– que el govern necessita.