Braç i màniga

L'article que, dissabte proppassat, publicava a L'Econòmic Santiago Niño Becerra, El crèdit o el material amb què estan fets els somnis, és un d'aquells del tot benvinguts entre els lectors llecs en economia. Gràcies al qual aquesta se'ls mostra no pas com una realitat ignota, inaferrable, sinó ben comprensible i sense menester de fórmules ni tecnicismes.

Demanaven, doncs, al susdit autor: “La crisi, per què passa?”. (Una pregunta de les que es porten l'oli, ara així com si, a un filòleg, li etziben, per aquests mateixos dies, per què de la llengua se'n fa una arma electoral).

I contestava amb aplom Niño Becerra: “Perquè el poble es va creure el que li van dir: que per sempre podia fer realitat els seus somnis”.

La resposta és plausible per moltes raons. Exclou la possible explicació mecanicista basada en el conspiracionisme maquiavèl·lic de qui sigui. Desisteix també de refugiar-se en l'anàlisi suposadament científica de macroprocessos d'una complexitat del tot inescrutable. I, tot servint-se de manera tàcita, a gratcient o a la insabuda, de Shakespeare (paraules de Prospero a The Tempest, acte quart, escena primera), remet a la dimensió no precisament física de què són també fets els humans, és a dir aquella altra de més intangible, però no menys real i operativa, que els fa moure i actuar en tot de direccions, sovint contraposades a l'interès estrictament material, immediat.

Si aquest raonament pot semblar-li, a algú format en la tradició del materialisme històric, excessivament psicologista, farà bé de recordar aquella afirmació del Marx adult, guarit ja de qualsevol rigidesa economicista: l'animal desitja el que necessita, l'home necessita el que desitja.

Tot plegat, doncs, una glossa, degudament fonamentada, d'aquella dita pròpia de la saviesa popular segons la qual no es pot estirar més el braç que la màniga. Reflexions que no basten ara a treure els aturats del pou. Però que, anys a venir, haurien d'ajudar que no s'hi recaigui tant.