Rafael Borràs
Fa una setmana, a la Barcelona prepapal, vaig dinar amb un grapat d'amics que volien parlar del darrer llibre de Rafael Borràs Betriu: La razón frente al azar. Memorias de un editor. A Flor del Viento, un segell editorial que dirigeix un poeta i narrador, republicà sense escletxes, de pedra picada, que es diu Ramon Serrano. Qui ens explicava el fil del llibre era el professor Jordi Gràcia, que és un pou de ciència –ara diríem potser que un disc dur–, que has de consultar, de bon grat o per força, quan vols saber coses sobre la cultura de Sepharad al llarg del segle XX. Per a reunions com aquesta bé val la pena viatjar a Barcelona, ciutat on vaig néixer però que trobo cada cop més hostil, menys manyaga, massa carregada de discursos i menys porosa del que jo em creia a les tranches de vie que la feien tan perversa com seductora.
Aquesta tercera part de les memòries de Rafael Borràs –memòries altament perilloses perquè qui les escriu recorda, a l'engròs i al detall, els fets que conta, amb minuciositat de memorialista benedictí– animen el lector a interessar-se més i més per l'ofici d'editor. Un ofici que, com el suplici romà del tripalium, condemna qui gosa practicar-lo a ser trinxat per energies divergents, antagòniques, de lectors, al·ludits i crítics (doblats, més d'un cop, de fiscals generals que veuen amb mal ull la república de les idees). I ens capbussen en l'ofici determinant (que alguns voldrien colgar sota la imposició asèptica del negoci com a única aportació social del món del llibre) de l'editor, com a sherpa, com a guia, com a fisioterapeuta (i algun cop, psicoanalista) de l'autor, l'home perdut en un manyoc de vies, per dir-ho amb Carner. Perquè Rafael Borràs –i en aquest punt sí que hi ha consens– és algú que ha incitat el futur autor a gosar dir o escriure això o allò, per aquesta i per raons de tota mena. I això ho ha fet, la majoria d'anys del seu currículum laboral, en editorials grans..., algunes de tan galàcticament grans com ara Planeta, de l'imperi Lara.
Si voleu saber com funciona el film, a estones hitchcockià, de qui acaba aconseguint un Planeta, per exemple, empasseu-vos aquest text. On trobareu, per cert, els retrats més severs sobre figures sobre qui va ser ministre de Justícia i ara és defensor del pueblo com Enrique Múgica. (Només per aquestes pàgines us semblarà encertada la compra del llibre). Ah! I recomano al lector, qui sap si mandrosament escèptic, a començar pel final la lectura del llibre: la llista de llibres que han tingut Rafael Borràs com a llevadora el converteix en bomba (ep!, metafòrica!) de rellotgeria en el si d'una societat tan estantissa i tan ingènua com la nostra.
