L'escola que fa avançar

Catalunya necessita amb urgència reorientar el seu sistema educatiu. No ens podem permetre que al final de l'educació bàsica, amb setze anys, hi hagi quasi un de cada tres joves que es despengi del procés d'escolarització. No ens ho podem permetre des del punt de vista econòmic i, sobretot, des de la perspectiva humana i social.

Fa anys que ho diem i no ho aconseguim, potser perquè no afrontem amb decisió una de les principals arrels del problema i el lloc on s'inicia la fractura escolar per a molts dels alumnes: el procés de lectoescriptura i de les bases del càlcul, tant des de l'àmbit de l'expressió lectora i de l'execució matemàtica com, sobretot, de la comprensió. Quedar endarrerit, en els primers cursos de primària, en els processos de comprensió lectora i matemàtica sol comportar un procés d'escolarització posterior on s'acumulen gradualment més i més problemàtiques que, molt sovint, acabaran en la no acreditació de l'ESO i, com a conseqüència, en la impossibilitat d'accedir directament a l'educació secundària postobligatòria.

Què podem fer, què hem de canviar, perquè aquests alumnes no vagin quedant enrere en els diferents cursos en les etapes de primària i secundària? Com podem bastir una escola que faci avançar a tots els alumnes, que impedeixi que algú quedi enrere, aturat, acumulant retards en les competències bàsiques i, principalment, en els processos de comprensió que li haurien d'obrir les portes als currículums de la majoria d'àrees en els cursos posteriors? Tots sabem que cada alumne té el seu estil i ritme d'aprenentatge i, també, que l'escola té el seu, pautat, amb pocs marges per encabir la gran quantitat de diversitats en les modalitats d'accés als aprenentatges dels estudiants. Aquest desfasament és el responsable que el procés d'escolarització vagi deixant alumnes endarrerits, quan no directament exclosos, del ritme curricular estàndard. I l'organització escolar, malgrat els molts intents per donar respostes adaptades a les diversitats dels nois i noies, tampoc acaba d'aconseguir recuperar la majoria dels que van quedant enrere.

Aquesta circumstància podia ser irreversible en el sistema escolar tradicional però avui, amb l'ajuda de la digitalització de les nostres escoles, això no hauria de ser així. Les metodologies d'individualització digital de l'aprenentatge poden possibilitar una escolarització que s'adapti als diferents ritmes d'aprenentatge de cada estudiant, que reforci els processos de comprensió i que, a més, permeti posar en marxa programes intensius de recuperació de tots els retards acumulats. Tot i així, l'element més important hauria de ser el canvi de perspectiva docent davant la nova funció de la institució escolar de garantir que tothom avanci i que quasi tothom, la immensa majoria, hi arribi i hi arribi bé, és a dir, amb les competències cognitives adequades.

Però a banda d'aprofitar de forma pedagògicament intel·ligent, per tant innovadora, les tecnologies de la informació i la comunicació, l'escola en què tothom avança haurà de prioritzar una avaluació del procés d'aprenentatge de caràcter preventiu, diagnòstic i reorientador; caldrà que espongi el currículum per destacar-ne el que és més essencial i insistir-hi sistemàticament (per exemple, la lectura comprensiva: treballant-la cada dia i en totes les àrees); haurà d'instituir uns tutors que acompanyin estretament el procés educatiu de cada alumne en períodes llargs d'escolarització; caldrà que distribueixi els espais i els horaris escolars de manera molt flexible per possibilitar diferents modalitats de gestió de l'aula i, per sobre de tot, haurà de disposar dels millors professionals, els més ben preparats i els més motivats –els més ben seleccionats doncs–, que siguin capaços d'exercir amb solvència el lideratge docent i institucional que es requerirà en els nous escenaris educatius.