LA TRIBUNA
Marilyn i la papallona
Jo vaig néixer l'any que va morir Marilyn. D'això fa molt de temps, però tot i que el cinema ha perdut bona part d'aquella capacitat mítica que fornia l'inconscient col·lectiu, Marilyn es manté com una potentíssima icona, de manera que es diu que la imatge del seu rostre és tan coneguda com La Gioconda. Quina imatge, però, del seu rostre? Suposo que aquella del somriure radiant amb la boca pintada de vermell, una promesa de sexualitat ardent. Tanmateix, després de la mort de Marilyn, aquest rostre té un revers tràgic. Des que Marilyn va suïcidar-se, ho apunto sense dubtar-ne, malgrat les incessants teories que la fan víctima d'una conspiració, el seu rostre lluminós ha adquirit el contrapunt ombrívol que Andy Warhol va reflectir a través de les variacions de la imatge seriada de l'actriu. Els seus coetanis, o aquells que van mirar el seu rostre al cinema abans que l'actriu morís, potser no se'n van adonar, d'aquesta ombra (el maquillatge de Hollywood és enlluernador) o només van començar a intuir-la a través de les imatges crepusculars de The misfits, de John Huston. Però aquells que vam néixer desprès o poc abans de la mort de Marilyn, sempre hem vist l'ombra tràgica darrere de la imatge somrient, tot i que el retrat que va escriure'n el seu amic Truman Capote ens ha permès imaginar “una adorable criatura” insegura i sensible, però que també podia ser divertida. Els uns i els altres, de fet, hem vist Marilyn d'una altra manera arran de les circumstàncies de la seva mort: una dona irreductible a la ingenuïtat o la frivolitat dels seus personatge i, per contra, amb unes inquietuds vitals, professionals i amoroses que van dur-la a una profunda insatisfacció; una persona amb tanta intel·ligència i sensibilitat, que estava condemnada a fer-se mal mentre era consumida per la seva imatge i projecció pública. Els uns i els altres hem interioritzat aquella cançó d'Elthon John: “Adéu, Norma Jeane, / la solitud va ser difícil, / el paper més difícil que vas interpretar. /Hollywood va crear una superestrella, / i el dolor va ser el preu que en vas pagar. / Fins i tot a l'hora de la teva mort, / ah, la premsa continuava assetjant-te. / L'única cosa que se'ls va acudir dir, als diaris, / va ser que a Marilyn l'havien trobada nua”.
Recentment, l'altra Marilyn se m'ha fet vivament present, però d'una manera més complexa, a través d'un muntatge teatral representat al festival Temporada Alta del grandíssim Krystian Lupa, que imagina amb fonaments reals com haurien pogut ser els seus últims dies, i una sèrie d'escrits de la mateixa actriu que, tants anys després de la seva mort, han aparegut publicats amb una acurada edició que té una versió en castellà a càrrec de Seix Barral i que inclou un esplendorós pròleg d'Antonio Tabucchi. Els escrits (poemes, notes, cartes, pàgines d'un dietari que reflecteixen una consciència de la solitud, una esperança en l'amor sempre decebuda, una inquietud d'esdevenir una Altra) formaven part del llegat de Marilyn que va heretar Lee Strasberg, el director de l'Actor's Studio en el qual ella va confiar per intentar reinventar-se com a actriu. A l'obra de Lupa no apareix Lee Strasberg, sinó la que aleshores era la seva esposa, Paula Strasberg, que acudeix a la crida d'una Marilyn que, tancada en un vell magatzem on Chaplin potser va rodar una pel·lícula, vol que la vegi encarnant Gruixenka, la fràgil i sensible prostituta d'Els germans Karamàzov, una obra que, precisament, Lupa va adaptar al teatre. A Persona. Marilyn, títol del muntatge del director polonès en què es projecten diverses fotografies com una premonició de la mort de l'actriu, també hi apareix com a personatge el fotògraf André de Dienes. Aquest va explicar que, un dia de 1949 en què fotografiava Marilyn a la platja de Long Island, l'actriu va dir-li que, creient en la reencarnació, en la seva pròxima vida volia ser una papallona. Lupa ho fa present a la seva obra, però amb el dramatisme afegit que ho diu una Marilyn pròxima a la seva mort. Això, perquè és propi de les papallones tenir una vida efímera. En el pròleg, Antonio Tabucchi recorda l'anècdota amb André de Dienes explicant que, pels antics, l'ànima és un ésser alat representable a través d'una papallona. Pels grecs, la paraula phantasma significava “imatge”, però no la que el cos dóna de nosaltres, sinó la imatge pròpia que tenim en el nostre pensament: Se'n podria dir l'ànima. He pensat que Marilyn ja ho va ser, una papallona. Una papallona, és a dir, una ànima, que no va ser atrapada mai per cap imatge, però que va ser consumida per la imatge del seu cos, objecte d'un voyeurisme depredador.