La gran traïció

“En aques­tes elec­ci­ons la inde­pendència de Cata­lu­nya no és el tema. El tema és la crisi”. Amb aques­tes parau­les s'ini­ci­ava una de les mol­tes tertúlies que ens bom­bar­de­gen aquests dies. Una de les mol­tes tertúlies que inten­ten fer-nos creure que aquell milió i mig de cata­lans que vam envair l'eixam­ple bar­ce­loní no volíem pas la inde­pendència. Juga­ven com al pati de col·legi.

Què passa als nos­tres media? Els de tots i totes nosal­tres, els naci­o­nals, els de casa. Quin troià s'ha infil­trat a les ments dels comen­ta­ris­tes per a fer-los obli­dar que la crisi amoïna molt però que la posició de Cata­lu­nya dins Espa­nya amoïna tant com la crisi?

Unes quan­tes con­si­de­ra­ci­ons ava­len el que acabo de dir: el pati­ment per la crisi. És una obvi­e­tat. Tot­hom pateix per l'atur, per la clau­sura de tan­tes empre­ses, per les amo­nes­ta­ci­ons de la Unió Euro­pea. Qui més qui menys ha estat víctima del roba­tori dels bancs, d'aquests bancs ava­lats pels nos­tres governs amb els béns de tots ple­gats. Ens roben amb un roba­tori silenciós més efec­tiu que els que se solen fer a mà armada pels qua­tre quin­quis que ron­den pels car­rers.

Els bancs han estat els ins­tru­ments del tan­ca­ment de mol­tes empre­ses en negar-los, com fan, la reno­vació de les pòlis­ses, dels crèdits. Ofe­rint-los crèdits d'interes­sos impa­ga­bles. Afe­gint als crèdits un pro­ducte quasi frau­du­lent ano­me­nat SWAP, tan mis­teriós com els mis­te­ris més mis­te­ri­o­sos. Els bancs han estat els ins­tru­ments d'un dal­ta­baix que va més enllà d'ells matei­xos i que, segons els experts, afa­vo­reix unes quan­tes cai­xes negres tan­ca­des als para­di­sos fis­cals del nos­tre món mun­di­a­lit­zat.

L'interès per la inde­pendència de Cata­lu­nya: qui pot negar-lo? Un poble pot resis­tir mol­tes injustícies, però no pot resis­tir ser vexat. La sentència del TC sobre el nos­tre Esta­tut ens ha ofès, ha sig­ni­fi­cat una mofa per a tots nosal­tres. Sobre­tot en l'aspecte de pro­hi­bir-nos que mani­fes­tem que som una nació i que tenim una llen­gua pròpia, pri­o­ritària. La parli qui la parli i la par­lin quants la par­lin. Tam­poc un poble no pot ser vul­ne­rat en els seus sen­ti­ments. I els cata­lans no hem per­dut mai, mai de la vida, el sen­ti­ment de ser una nació, ni hem per­dut una mena d'esti­mació al con­junt de la terra i els homes, a la llen­gua i els cos­tums que ens han dut on ara som.

Si hi afe­gim que se'ns espo­lia sense ver­go­nya, que diver­sos llocs d'Espa­nya han vis­cut gràcies als diners de les bor­ses de com­pen­sació dins de les quals els cata­lans hem ficat la part més subs­tan­ci­osa, si hi afe­gim que, amb un estat propi els nos­tres impos­tos ens per­me­trien un nivell de vida sem­blant al dels països nòrdics, les raons per a llui­tar per l'estat català, unit a Europa, esde­ve­nen incon­tro­ver­ti­bles. Perquè la crisi ens amoïna però també ho fa l'atac cons­tant a què Espa­nya ens sot­met, de manera que els dos fac­tors no es poden pas sepa­rar.