Articles

L'ocàs del tripartit

L'aliança de PSC, ERC i IC no ha fun­ci­o­nat perquè era un pacte con­tra natura. Només els unia l' interès polític, així com acon­se­guir el poder (sobre­tot el PSC), en cap cas tenien el mateix model naci­o­nal o social o simbòlic, ni la mateixa idea de gestió del país. En el període Mara­gall la fri­vo­li­tat va mar­cat el seu man­dat. Era el Dra­gon Khan. De la ingenuïtat d'en Carod en creure's que els socis d'un PSC lliu­rat al PSOE li per­me­trien inten­tar fer una política cata­lana per enca­rar el pro­blema d'ETA a la lleu­ge­resa d'un Mara­gall que impul­sava un Esta­tut bar­ri­nat per dins per la política espa­nyola de qui havia de ser l'exe­cu­tor de les gani­ve­ta­des que rebria (parau­les de Mara­gall refe­rint-se a Mon­ti­lla i Iceta).

Els dar­rers qua­tre anys de Pujol foren pobres, la majo­ria abso­luta del PP va impos­si­bi­li­tar res ferm en política cata­lana. Després d'anys de govern de CiU, era una bona opor­tu­ni­tat que podia refres­car el país, donar-li un impuls nou. Crear noves il·lusi­ons. Acon­se­guir com­pli­ci­tats més àmplies. L'acte sumptuós al Saló del Tinell va posar en alerta molts, massa tea­tre per a tan poca teca. Tam­poc hi aju­dava la presència exces­siva de Zapa­tero. Govern cata­la­nista i d'esquer­res, deien; al cap de qua­tre dies el fet català era sub­su­mit sota les direc­trius del PSOE de Madrid i la pre­tesa política d'esquerra anava pel pedre­gar en veure la pluja de càrrecs, legítims, però cer­ta­ment immo­rals i els sous de la repar­ti­dora. Acom­pa­nyat d'una sor­pre­nent fat­xen­de­ria eli­tista.

El període ini­cial de caça de brui­xes i peri­o­dis­tes crítics a Cata­lu­nya Ràdio i TV3 va arri­bar al paro­xisme amb la cen­sura de la infor­mació sobre l'enfon­sa­ment del Car­mel de Bar­ce­lona, per a més inri apli­cada per un res­pon­sa­ble que havia fet de la lli­ber­tat d'accés a la infor­mació el leit­mo­tiv de la seva ambició política. Se supera­ria la gra­ve­tat del cas en el segon tri­par­tit, en forçar la llei per poder esco­llir-lo alt càrrec, altre cop, en comu­ni­cació. El vere­dicte del PSOE fou l'exe­cució de Mara­gall, alhora que es poten­ci­ava el seu Brut polític, una ano­dina figura que havia pas­sat dis­cre­ta­ment pel minis­teri d'Indústria. En ell s'assen­ta­ria el segon tri­par­tit, l'espe­rit naci­o­nal català mai l'abduí i va que­dar en ter­reny de ningú, inse­gur al cos­tat dels inde­pen­den­tis­tes d'ERC o els eco­so­ci­a­lis­tes d'IC i vas­sall dels dic­tats del PSOE. Fins a arri­bar a l'esper­pent de votar con­tra si matei­xos!

De la gri­sor al des­encís,un govern que votava lleis bàsiques amb l'opo­sició, un des­gast que sem­pre per­ju­di­cava ERC. La llei del cinema mig dina­mi­tada des del car­rer Nica­ra­gua i una sequera que va mos­trar els límits d'una IC en inten­tar des­sag­nar el Segre ja a la capçalera, per no par­lar d'una con­se­lle­ria de Gover­nació que dei­xava la imatge de la poli­cia de Cata­lu­nya sota les peülles dels porcs. Per no par­lar d'un fra­cas­sat Cas­tells, que deixa el país amb deu­tes i ban­car­rota. Per a més escarni i burla de dir-se d'esquer­res, l'insult més greu a la dig­ni­tat de la dona, mai no repa­rat, d'un càrrec del PSC a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, Martín, que va rebre el suport dels por­ta­veus adjunts del PSC al Par­la­ment Joan Fer­ran i Carme Figue­ras, sí, sí, una dona, o encara el dipu­tat Josep Maria Bal­cells.

El tri­par­tit dar­rer ha de morir, diuen dia rere dia Puig­cercós i Mon­ti­lla. La prova del nou és voler reti­rar lleis simbòliques: l'aposta per la ferma defensa de la llen­gua; una raci­o­nal divisió ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya en comar­ques i vegue­ries o el tema del trànsit. La gestió cor­recta en certs llocs ha anat acom­pa­nyada d'una obs­cu­ri­tat sor­pre­nent en d'altres, com en pro­jecció cul­tu­ral, el Canal Segarra-Gar­ri­gues o les raons d'aquest bons que són pa per a avui i deu­tes per a demà. El tri­par­tit mai no ha estat vera­ment cata­la­nista; la mora­li­tat pròpia de les esquer­res no s'ha impo­sat. El tri­par­tit ha fra­cas­sat perquè mai ha gene­rat desig, il·lusió, ni passió. Mai no ha tin­gut ànima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.