L'olla d'or

Un dels mites que recordo des de petit és la història que algú s'havia fet mili­o­nari gràcies a haver tro­bat una olla d'or a la soca d'una oli­vera o tapi­ada a la paret d'una casa en runes o que l'havia arren­cat amb l'arada men­tre llau­rava un camp aban­do­nat. De fet, mai no he cone­gut ningú que hagi admès haver posseït aquesta for­tuna i, en canvi, sí que havia tin­gut notícia de des­ver­go­nyits pira­tes bus­ca­dors de tre­sors que amb la seva ignorància aca­ba­ven mal­me­tent jaci­ments arqueològics de pri­mer ordre, i que, al trac­tar-se d'un delicte incon­tro­lat, no van ser enxam­pats i guar­da­ven a casa (o es venien) les tro­ba­lles rapi­nya­des. Aquests dies s'ha sabut que els Mos­sos han des­ar­ti­cu­lat a Cata­lu­nya una xarxa d'almenys vuit per­so­nes que es dedi­ca­ven a ven­dre peces arqueològiques per inter­net després d'haver-les loca­lit­zat amb detec­tors de metalls en zones cone­gu­des pels seus jaci­ments històrics. Les peces recu­pe­ra­des, bàsica­ment, són mone­des de dife­rents èpoques, però també hi havia altres objec­tes fins a un total de 15.000, que no és poca cosa. La pràctica de fer ser­vir detec­tors de metalls per bus­car tre­sors no és nova i ja fa molts anys que gent sense escrúpols s'hi dedica. Perquè no estem par­lant de la lle­genda de l'olla d'or, que podria ser la tro­bada d'un afor­tu­nat, sinó que hi ha un tipus d'indi­vi­dus que es dedi­quen i s'han dedi­cat a anar amb el detec­tor per pro­pi­e­tats pri­va­des i públi­ques a la recerca del tre­sor per­dut. El pro­blema, tal com reco­nei­xia en la infor­mació d'El Punt la cap del Ser­vei d'Arque­o­lo­gia de la Gene­ra­li­tat, és que l'ús d'aquests apa­rells no està pro­hi­bit –la nor­ma­tiva que regula els detec­tors de metalls és una assig­na­tura pen­dent–, quan es té constància que els qui els fan ser­vir són els autors del 75% dels delic­tes con­tra el patri­moni arqueològic!