El mapa català de partits

Fa molt temps que m'obsessiona l'adscripció nacional dels diputats del nostre Parlament. No és el mateix tenir diputats que tinguin la seu del partit a Barcelona que a Madrid. No és el mateix retre comptes només amb els ciutadans de Catalunya que tenir una part del cervell pensant en les derivades espanyoles de l'acció política catalana. Un bon exemple d'això el vam veure dilluns al matí, quan Alícia Sánchez-Camacho va anar a Madrid “a presentar l'informe de les eleccions a Mariano Rajoy”, segons va dir literalment. No hauria estat més bonic presentar l'informe al PP català, si és que existís?

Per això reconforta veure que cada vegada tenim menys diputats que tinguin la seva màxima direcció fora del país. Ja deuen haver deduït que per partits estatals entenc el PSC i el PP, encara que en el cas dels socialistes catalans aquesta realitat no sigui tan clara com en el cas dels populars. Però encara que el PSC ho negui i asseguri que és un partit sobirà, el cert és que és un partit estatal i en tenim exemples. En posaré només un: el PSC va començar a esmenar l'Estatut l'endemà d'haver-lo votat al Parlament. Aquest fet només s'explica per la dependència orgànica i mental que té envers el PSOE. Dit d'una altra manera, és obvi que prevalen els interessos del PSOE per damunt dels interessos catalans. No passa res, és una opció ben legítima, però dóna el resultat que dóna i obté els vots que vostès ja saben.

Però jo els volia parlar de l'evolució del Parlament de Catalunya. Si mirem els resultats electorals de totes les eleccions des del 1980 veurem que els diputats de partits nacionals han tingut una progressió ascendent. És contínua, tot i que és lenta i amb alguna reculada, sobretot quan Pasqual Maragall va ser el cap de llista socialista, la qual cosa de fet reforça el nucli d'aquest article. Fem un repàs. En les nou eleccions que s'han celebrat des del 1980 els diputats nacionals han estat 82, 83, 84, 88, 84, 71, 78, 84 i 89. De la mateixa manera, els diputats estatals o de matriu espanyola han estat 53, 52, 51, 47, 51, 64, 57, 51 i 46. Els comicis de diumenge passat van establir la màxima distància entre uns i altres: 43 escons de diferència.

El lector amant de l'aritmètica parlamentària ja haurà notat que he inclòs Ciutadans a la llista de partits nacionals, encara que ells potser no ho voldrien. Paradoxalment, el partit que lidera Albert Rivera ha acabat sent víctima d'allò que assegura que vol combatre: el nacionalisme, en aquest cas espanyol. Ciutadans ha fracassat cada vegada que ha intentat expansionar-se per la resta de l'Estat. Pitjor encara. Quan un projecte calcat al seu ha volgut desembarcar a Catalunya n'han prescindit i els han menyspreat. I és precisament aquest arrelament al país allò que ha permès que Ciutadans revalidés la seva representació i que UPD rebés una clatellada memorable.

Algú pot pensar que aquest tema és banal o que té un interès relatiu. En absolut. És un indici de normalitat nacional i un roc a la faixa per demà. Vist des de fora, per exemple des de Brussel·les, Berlín o Washington, és molt rellevant que els dos grans partits espanyols només tinguin 46 diputats d'un Parlament de 135 escons. Això vol dir que els catalans tenim un altre sistema polític, un altre comportament electoral i, sobretot, un altre país al cap. D'alguna manera, demostra que no som espanyols. També vol dir que el dia que ens posem d'acord entre nosaltres no hi haurà qui ens pari, perquè serem més.