Recordant Nèstor Luján

Ara fa quinze anys, mentre uns pocs afortunats, majoritàriament a les Illes Balears, celebraven que els havia tocat la Grossa amb el número 45.495, uns altres, majoritàriament als Països Catalans, no estaven per celebracions. Aquell 22 de desembre del 1995 els amants de la literatura perdien Nèstor Luján. No vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment però el vaig llegir força. I quinze anys després d'ell, que creia que els records eren necessaris i importants, ens queda un premi de novel·la històrica que porta el seu nom i les seves obres. Del premi, ell que hauria pogut viure en qualsevol època de la història, no m'estranya que porti el seu nom, i no és estrany perquè era un home que pensava que voler diluir el passat era ridícul i sinistre perquè el passat –deia Luján– no és sinònim de mort sinó una vivència tan definitiva com el present. I sentenciava amb un “la cultura és l'actualitat de les preocupacions eternes”. I de les seves obres no destacaré l'última novel·la premiada amb el Sant Jordi, Els fantasmes del Trianón, ni A Mayerling una nit o qualsevol altra que segurament valdria la pena, no. Si em permeten, em quedo amb un compendi sobre les seves sempre assenyades i encertades observacions, espontànies i brillants de la realitat que l'envoltava com a bon observador que era, fos des de les pàgines de Destino o des de la finestra de l'hotel Boix de Martinet de Cerdanya. Pensaments, judicis i sentències és un llibre exquisit que edicions La Campana va publicar l'any 1996 i que per a mi representa l'aproximació a una ment privilegiada. Confesso que hi acudeixo moltes vegades per revisar-les i malgrat estar escrites fa temps són ben vigents, els ho ben asseguro. Perqué és el resultat després d'haver reflexionat durant tota la seva vida i t'adones que havia arribat a tenir instants de tanta lucidesa, alguns d'ells compartits amb Josep Pla, com per acceptar que l'important és fer coses que ens agraden amb un esperit positiu i creador. Perquè, deia Luján, com que vivim en el món de les urgències màximes i de les agendes peremptòries, l'única cosa eficaç és treballar en les coses que ens conforten. Ho deia un col·leccionista de pipes, dels toros i de la història, amant de la bona cuina i del bon vi que, atenció al matís, s'havia de beure quan s'està content i no per estar contents, que és molt diferent.

Diu un proverbi àrab: tens o reps el que dónes i guardes el que ets. Em fa l'efecte que Nèstor Luján no es guardava res per ell i que tot el que havia rebut per la via de l'experiència, ho compartia amb el seu entorn. Aquest plec de reflexions n'és un petit exemple i el meu petit homenatge a aquell que es considerava un optimista per voluntat.