Uff!!!

Ho repeteixo: hi ha pilons d'esdeveniments que salten junts a la nostra ment i ens generen pilons de respostes immediates. Una darrere l'altra, sense temps de respirar.

En aquest moment, el tema de la samarreta del Barça demana paraules i paraules. Paraules que s'alcen per damunt de cap de les altres.

El Barça, el nostre club, el Barça que és més que un club –almenys fins abans d'en Rossell–, el Barça que va reunir un moviment de poble fa dos anys, al voltant del triplet, el Barça que fa brillar els ulls de l'afició i de la no afició, durà la insígnia d'un país on els drets humans hi són estranys. Per fer un símil: imaginem que als anys cinquanta, en ple franquisme, un país democràtic hagués tingut com a mascota la marca España? Vull dir la de l'àliga. Doncs, això. Amb un afegitó: la samarreta durà una dona amb les mans lligades darrere l'esquena. Un cop baix, el de la junta del Barça. S'ha venut la dignitat per un plat d'or. I no tan sols la pròpia dignitat, que fins aquí té tot el dret de fer-ne el que li sembli. S'ha venut la dignitat de tota aquella afició amant d'aquests nois pujats a la Masia, que fan màgia amb la pilota, que ens ofereixen un ballet potent cada setmana amb una pilota als peus que mor, irremeiablement, a la porteria dels contrincants.

Ara deixo el Barça i la dignitat, i m'encanto sentint l'Obama pronunciar correctament, amb accent català, Pau Gasol. I ho repeteix tres vegades, Pau Gasol, sempre amb la neutra i amb la fricativa-alveolar-sonora perfectes. I em pregunto: com es pot fer perquè els barcelonins aprenguin fonètica del president americà?

Reconec que és un tema menor comparat amb el del Barça, però heus-ne aquí un altre, espectacular: Carod-Rovira fa una crida a l'aglutinació d'una esquerra catalana que ocuparia l'espai central que CiU deixa buit. La proposta ens sona: l'hem sentida potser a la Tura, a l'Ernest Maragall, a en Castells i a en Mascarell?