els fils d'ariadna
Cultura democràtica
Tant el president com l'entrenador del FC Barcelona han minimitzat que Qatar sigui una dictadura. La impunitat amb què han referit aquesta colossal mentida expressa el fracàs d'una tradició cultural, cívica i política, ara desbordada per un relativisme perillós. Rosell i Guardiola tenen una gran projecció pública, tots dos gaudeixen d'una formació cultural extensa i intensa, han estat educats i han viscut en una societat democràtica, i tenen prou capital intel·ligent i moral per saber destriar entre una evidència i la negació d'una evidència. Aquí no estem discutint si cal portar publicitat a la samarreta. Estem abordant un aspecte previ: la mesura d'un llenguatge veritable, que acumuli la riquesa de la tradició democràtica. Ningú que conegui els capítols dels Drets Humans, que sàpiga què és la Il·lustració, què van suposar les revolucions liberals, quina és l'essència de l'Estat de dret o que confiï en la justícia social i la dignitat humana ha de caure en la impostura de declarar que la monarquia absoluta i totalitària de Qatar no és una dictadura. Un Rosell al límit del dramatisme teatral va dir que li agradaria que la Qatar Sports Investment convidés els barcelonistes perquè, així, aquests poguessin comprovar que els qatarians són “feliços” i “tenen sanitat i educació de franc”. D'acord, Sandro: ¿però què et sembla si esparraquem la mastercard i viatgem amb identitats falses i, per exemple, ens fem passar per treballadors filipins, o per transvestits, o homosexuals, o dones, o ateus, o allà promovem la creació d'un partit únic en un país en què la Constitució prohibeix els partits polítics? El llenguatge i la tensió moral estan debilitant-se fins a límits preocupants. Un remolí de coincidències reflecteix aquest moment: Felipe González postula la violència d'Estat, països asiàtics que prosperen econòmicament sense incorporar mesures democràtiques i de respecte als drets humans marquen el model planetari a seguir, i ara, es veu que Qatar no és una dictadura.