Despertar-se

Diu André Glucksmann que és un problema de l'Occident actual el temor que s'ha establert en la societat de parlar malament del que està malament. Prové, aquest fet, de la indiferència, el fatalisme i la por, i constitueix l'antinòmia de la il·lustració tal com va ser definida per Kant en el seu famós article Què és la il·lustració?, del desembre de 1784 i publicat al Berlinische Monatsschrift: deia Kant que aquesta és la sortida de l'home de la seva minoria d'edat, de la qual sols ell mateix és responsable, i que la minoria d'edat no és cap altra cosa que la incapacitat de fer servir l'enteniment i la raó, el poder de pensar de manera lliure, sense la direcció d'un altre, és a dir, de tenir el coratge de servir-se de l'enteniment per arribar a trobar conclusions i decidir.

És aquesta una pràctica fins ara absolutament arrelada en la nostra societat, en la qual hem transitat de la imposició del silenci sota la dictadura a la crítica sistemàtica de qui discrepa, que corporativament pot ser acusat de deslleial, d'interessat i fins i tot d'antisocial.

Es força els homes a pensar col·lectivament, a pensar com a grup; és a dir, a no pensar. La discrepància és la base de la independència i, per tant, de la llibertat. Al govern és necessària la llibertat de pensar, de crear, d'imaginar, de proposar, d'innovar, malgrat que l'acció de govern requereix reflexió i prudència per no caure en la confusió pròpia i la induïda als ciutadans. No es pot governar des d'un pensament captiu.

Avui les nostres societats, modulades per anys de socialdemocràcia, han afluixat el seu nervi, la seva independència individual tant de pensament com d'acció. El món ha evolucionat ràpidament, i nosaltres a Europa ho hem fet més lentament. On abans hi havia països pobres que començaven el seu desenvolupament i creixement, avui tenim competidors que ens avancen en molts camps, perquè tenint menys que nosaltres tenen la voluntat i l'ambició d'aconseguir més, i com sempre és l'actitud, la que s'acaba imposant a l'aptitud.

Occident només pot competir si tenim avantatges en ciència i tecnologia, si la nostra mà d'obra, dels que fabriquen, venen o dissenyen, permet que les nostres empreses puguin oferir productes i serveis avançats que els països emergents tenen encara dificultat per posar al mercat. Aquest esforç d'innovació ha de ser permanent, perquè és una cursa que no s'acaba i en la qual el que s'atura és immediatament ultrapassat.

És per això que la nostra universitat i la nostra recerca, infrafinançades i amb una organització no prou orientada a l'eficiència, han de millorar significativament si volem guanyar la batalla de la competitivitat, que ja ha començat i esdevindrà més dura en la mesura que els que ara creixen en producció ho facin també en tecnologia i ciència.

És per això que quan es debat sobre el model de governança de les nostres universitats resulten sorprenents les opinions que volen aïllar la universitat de la societat i que defugen la millora de la gestió i l'increment de l'eficiència en defensa de tradicions o de drets sustentats en raons històriques o consuetudinàries.

La universitat, que és l'origen de la major part de la ciència, de la cultura i de la innovació generada en la nostra societat, no pot ser governada per estructures de poder arcaiques o amb mancances d'eficiència significatives.

En temps de crisi com l'actual, tot es posa en qüestió, des del nostre sistema de protecció social fins a l'estabilitat de la nostra moneda, el funcionament de la justícia i el sistema electoral. Dintre d'aquesta crisi de conceptes i valors i de la necessitat de canvi que se'n genera, la societat va agafant progressivament consciència que qüestions que fins fa poc eren immutables perquè es consideraven intocables ara han de ser reformades o modificades profundament.

Es va fent evident de manera progressiva que la indiferència i el fatalisme de les nostres societats ja no és possible, perquè no ens ho podem permetre si volem mantenir el nostre nivell de vida i preservar la seguretat de la nostra societat. Hem de promoure la igualtat d'oportunitats, no la igualtat de recompensa o de resultat. En aquest sentit, és cert que el que diu Glucksmann comença a estar en crisi, i que la crítica, el debat i el canvi són necessaris especialment a Europa si no volem perdre el tren de la modernitat i reduir el nostre pes al món, perquè la nostra decadència és, per desgràcia, indefectible. Ens hem de despertar.