Ens injuriem?

En aquesta època de l'any tan propícia a sobreixir-se amb l'expressió de bons desigs vacus, de paraules mel·líflues i de sentimentalitats embafoses, pot servir-hi d'antídot, a tall de divertimento, la lectura del Dictionnaire des injures littéraires de Pierre Chalmin, recentment publicat a París per l'Éditeur. Un recull considerable d'improperis prodigats per personatges de primera línia a propòsit d'altres semblantment vips. Exabruptes amb els quals, més que no pas definir negativament qui tenen per destinatari, allò que es proposen els qui els profereixen és un exercici d'enginy, certament biliós, destinat a convertir-se, com a molt, en aquesta forma simple de literatura que és l'insult.

En són alguns exemples tot un Flaubert afirmant quin gran home no hauria estat Balzac si hagués sabut escriure, Salvador Dalí retraient a Louis Aragon que tant d'arribisme el seu per no haver arribat enlloc, Milan Kundera objectant a George Orwell que millor hauria fet d'escriure assaigs o pamflets que no pas novel·les, etc.

Al costat d'un repertori d'injúries literàries com el comentat, cabria dreçar-ne un altre, no menys mordaç, d'injúries tribals, sempre d'actualitat més roent.

Per exemple: és espanyol tothom per a qui els catalans són, indistintament i alternativa, bé rojos separatistas, bé burgueses explotadores, amb la variant més fashion de considerar-hi tothom tingut avui dia per nacionalista, intolerante y excluyente. I català, qui ho és? Doncs tothom qui, mentre el sodomitzen, no para de donar les gràcies i demanar perdó, ves que no se li enfadi el gran enculador.

I bé, això, és clar, també és literatura, i com a tal cal prendre-se-la, oh i tant. Però, davant la impossibilitat que els espanyols deixin de ser com són, prou caldria que els catalans llevessin tota credibilitat a la injúria apuntada que els concerneix.

I que ho fessin, per començar, deixant de posar-s'hi tan bé. Ells tots i, primer que ningú, el seu nou govern.