Fer i ser

José Mon­ti­lla va desit­jar dilluns sort a Artur Mas com a nou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i, després de citar l'his­to­ri­a­dor Jaume Vicens Vives, va dema­nar que Cata­lu­nya es pre­o­cupi “més per fer que per ser”, que deixi enrere “pors i recels atàvics” i que els trans­formi en “espe­rança i ener­gia posi­tiva”. No és casu­a­li­tat que el pre­si­dent català sor­tint fes ser­vir aques­tes parau­les de l'insigne his­to­ri­a­dor jus­ta­ment l'any que se cele­bra el seu cen­te­nari. Sobre això quan Mon­ti­lla va pre­si­dir l'acte d'ober­tura de l'Any Vicens Vives va asse­gu­rar, para­fra­se­jant l'insigne his­to­ri­a­dor gironí, que en política amb res­sen­ti­ment i des­con­fiança no es cons­tru­eix res. Mon­ti­lla va con­vi­dar a fixar-se –però sobre­tot a tenir-la pre­sent– en l'aposta que feia Vicens Vives de “con­sens i unió de Cata­lu­nya endins; diàleg i impli­cació de Cata­lu­nya cap a fora”. L'his­to­ri­a­dor pro­mul­gava un cata­la­nisme de con­sens amb el qual defen­sava el judici i el com­promís i, per con­tra, rebut­java la impro­vi­sació i l'abran­da­ment. Segu­ra­ment que al nou govern d'Artur Mas que comença a tre­ba­llar també ho pen­sen. Com­par­teixo el que mol­tes per­so­nes han expres­sat aquest dies –més que una sen­sació, una rea­li­tat– que el pre­si­dent Mon­ti­lla no ho ha tin­gut fàcil ni amb alguns com­panys de viatge del seu govern ni amb la poca sen­si­bi­li­tat dels seus col·legues del par­tit esta­tal. No sóc jo sol que pensa i que creu que ha estat un pre­si­dent honest que ha fet coses que pot­ser amb el temps se li valo­ra­ran mes. De totes mane­res, amb tots els meus res­pec­tes cap a la per­sona que ha ocu­pat la pre­sidència del meu país aquests últims anys i un sug­ge­ri­ment per a qui l'ocu­parà en els pròxims qua­tre, m'estimo més que fem les coses que hàgim de fer amb un sen­ti­ment fort i com­promès de país que no fer-les perquè toca o perquè convé. Podem fer el que s'hagi de fer sense obli­dar què som i què volem ser perquè em penso que el mateix Vicens Vives ho apro­va­ria. De fet, així ho va dei­xar escrit a l'assaig Noti­cia de Cata­lu­nya, l'any 1954: “El pri­mer res­sort de la psi­co­lo­gia cata­lana no és la raó, com en els fran­ce­sos; la metafísica, com ens els ale­manys; l'empi­risme, com en els angle­sos; la intel·ligència, com en els ita­li­ans; o la mística, com ens els cas­te­llans. A Cata­lu­nya el mòbil pri­mari és la volun­tat d'ésser”. El que dèiem, fer i ser a la cata­lana.