Un esperit ben material

Nadal atípic, enguany, amb tan poques marques vermelles al full del calendari. Dues setmanes netes que frenen una mica aquest estat anòmal de festa contínua, entre àpats, família, regals i felicitacions que alteren completament el ritme natural dels dies: tot queda per després de Reis, tot pot esperar i ajornar-se, no hi ha cap urgència tret de la formació del nou govern. I, tanmateix, no ens estalviarem ni un sol tràmit de la complicada geografia del cicle de Nadal tal com ens l'hem anat muntant en els darrers temps, a base d'acumulació i de sincretisme.

Primer, acumulació, És clar. La febrada d'obsequiar-se i de menjar, l'exageració del paper tradicional reservat al tió, que avui dia no para de cagar regals exagerats, en comptes de les modestes llaminadures d'antany, a l'hora de les postres dels àpats de Nadal i Sant Esteve. Ara l'exigència és permanent, i allí on el tió no aconsegueixi d'arribar, ja hi acudiran el Pare Noel i l'arbre de Nadal. Al lluny, els Reis Mags s'ho miren estupefactes, sorpresos davant d'una sorda labor de suplantació que els ignora fins que arribi la remota Epifania. Llavors recuperaran una mica de protagonisme, però la competència haurà estat, abans, ferotge. I ni la crisi, ni els retalls salarials, ni l'atur no acabaran d'esmorteir del tot els acompanyaments considerats imprescindibles d'aquests dies, per molt modestos que ara siguin: dinars i sopars d'empresa, loteria, paga extra, lot de Nadal. Quina fal·lera per formular-se bons desitjos, quin anhel de regalar-se coses, quina pressió comercial per comprar i vendre, quin deliri per posar les bases de les llargues digestions dels dies nadalencs. Fins i tot en èpoques tan magres, continuem essent una societat exagerada, inconscient, compulsiva. Ara toca l'excés, fins i tot sentimental i nostàlgic, i ens hi tirem amb entusiasme per més que els auxilis que ens hi ajudaven altres anys s'hagin aprimat de manera francament ostensible. Excedim-nos, doncs, o si més no fem-ho veure, que segons com és el mateix.

I en segon lloc, el sincretisme. L'aura religiosa de les festes s'ha anat evaporant en aquesta societat tan intensament secularitzada, però no per això ens privem de res. De manera que totes les tradicions, vinguin d'on vinguin, valen per augmentar el feix que farcirem i consumirem aquests dies. Tenim les nostres, però estan intensament tenyides del vernís religiós del pas dels segles, i ara tot això ja no acaba d'encaixar. No hi fa res: tot és útil per enriquir el bagatge d'unes festes obligades. I després hi ha les tradicions que fa molt de temps que ens van venir de fora: totes les hem pogudes integrar, en un procés d'assimilació sense manies que els botiguers eixerits ens exciten amb tota mena de reclams i d'ofertes. El cicle de Nadal, doncs, s'imposa a la resta del calendari festiu per golejada: ni el carnestoltes, ni Sant Joan, ni la festa major, no poden fer-li competència. I del Corpus Christi, la festassa dels segles passats, l'anomenada “bullícia del Sant Sagrament”, ja ni se'n canta gall ni gallina. O sigui, victòria clamorosa del Nadal, que té aquella cosa inexplicable que fa que la gent l'acabi sospirant o odiant en la mateixa proporció.

És clar que la primera apropiació no la va fer pas el consumisme, ni tan sols l'Església catòlica, malgrat que sempre ha semblat que n'ha perseguit el monopoli. El primer de tots a deturpar l'origen de les festes va ser el poder polític, convé de recordar-ho, i així va ser durant uns quants segles. El circuit és prou conegut, i el Nadal l'exemplifica més bé que qualsevol altra festa del calendari anual. Primer de tot va ser el solstici d'hivern, en el punt Capricorn, és a dir, la nit més llarga de l'any i el dia més curt en hores de claror. És quan tot comença, l'inici de l'any natural. Hi ha l'esperança que tot reverdirà algun dia, i per això tot es guarneix de boix grèvol, de molsa, de branques d'avet, de galzeran i de vesc; i hi ha l'esperança del renaixement de l'astre rei, el Sol, i tot s'omple de ciris, fanalets i garlandes de llum. I els pastors i els pobles primitius feien ofrenes rituals i sacrificis de bestiar en aquestes dates.

Continuem recordant, doncs. Després, quan el cristianisme va esdevenir religió oficial, en temps de l'emperador Constantí, el segle IV, l'imperi Romà va canviar el sentit de les festes. El Natalis (Solis) Invicti, festa imperial que celebrava el naixement de l'Invicte, és a dir, el Sol –astre divinitzat i relacionat amb la persona de l'emperador romà–, va passar a ser el Natalis Domini Iesu Christi, el naixement de Nostre Senyor Jesucrist. Així es fixava definitivament una data concreta per a la vinguda al món de Jesús, ja que els textos evangèlics són poc precisos en aquest sentit i tot són dubtes a l'hora d'establir els dies, els mesos i els anys. En aquesta data, doncs, va trobar-se la manera d'unir el nou culte religiós al que havia estat el culte solar imperial. I Nadal va esdevenir la festa lluminosa del calendari cristià, i els anys de la nova era acabarien comptant-se de Nadal en Nadal.

Ara hem passat a la nova fase de la secularització. Només els cristians estrictes van a missa del gall, i alguns de més atrevits fins i tot han pretès suplir pessebres i estrelles per paisatges d'hivern... És el pèndol, és clar, l'absurda manera de mantenir-ho tot a base de canviar-ne profundament el sentit, despullant-ho de la seva significació més profunda. No tenim remei, anem i venim –i ens deixem portar– a base d'impulsos irrefrenables que ens arrosseguen sense control. Si almenys servís per dinamitzar l'economia...