Articles

L'ESTAT FRANCÈS PLANTA CARA A. PROTECCIONISTES

LA GLOBALITZACIÓ AMB MESURES

Al País de les Meravelles

“Ja se sap: quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra,
i davant d'un plat de cigrons ja no hi ha ‘fraternité'
que valgui”

En els moments actuals s'ha produït, contra el que cabia esperar, un moviment pendular històric que en termes metafísics podríem titllar de déjà-vu, almenys per als que vam ser testimonis d'una situació precedent que es va viure en una altra època a la veïna França. Ens referim als moviments pendulars de població o, més ben dit, de mà d'obra, de força de treball, d'obrers... com cadascú vulgui anomenar-ho, que es van registrar durant la segona meitat del segle XX. En molts aspectes, aquesta clara tendència migratòria ha fet de França un exemple moltes vegades a imitar, unes altres, com és el cas actual, sincerament no tant.

Ara està de moda a l'antiga Gàl·lia expulsar emigrants. Sí, però no s'alarmin: en principi, o almenys suposadament, el país de la liberté, égalité et fraternité posa a la frontera només aquells que hi han arribat amb poques ganes de treballar i moltes d'armar saraus. En el nostre país, porta d'entrada d'una bona part d'aquesta onada migratòria i ara destinació prioritària per als expulsats de més enllà dels Pirineus, la visió unívoca sembla diferent. Aquests fets es consideren la posada en perill d'un equilibri antic, un acord tàcit entre el nord i el sud pel qual els del sud se n'anaven al nord a treballar i els del nord venien al sud a estiuejar, amb la qual cosa es compensava la balança de pagaments d'ambdós mons. Tot un terratrèmol provocat amb aquesta mesura, que resulta simplement una disposició proteccionista per salvaguardar el prototip de l'Estat francès: la seva idiosincràsia cultural, social, econòmica… enfront d'un suposat perill del qual tothom parla i al qual ningú no havia plantat cara de forma efectiva (perquè resulta imparable): la temuda globalització. I és que en aquests moments en què l'economia es troba convalescent d'una aguda crisi, tot es veu sota un altre prisma; ja se sap: quan la pobresa entra per la porta, l'amor salta per la finestra, i davant d'un plat de cigrons ja no hi ha fraternité que valgui.

El que resulta més curiós és que les disposicions contra els immigrants irregulars, elaborades segons l'Elisi “amb l'escrupolós respecte als principis republicans i a la jurisprudència del Consell Constitucional i del dret europeu”, i que s'assegura que tindran aplicació sota els mateixos paràmetres, han estat fomentades pel Sr. Sarkozy, un banderer gaullista (recordem que el 1945 el govern del general De Gaulle va crear l'Oficina Nacional de la Immigració per contractar la mà d'obra necessària per a la reconstrucció de França després de la Segona Guerra Mundial), curiosament fill d'un expatriat centreeuropeu (això sí, descendent de la petita noblesa terratinent hongaresa, que, a pesar de residir a França des de finals dels anys 40, no va aconseguir legalment la ciutadania gal·la fins a la dècada de 1970) i, per línia materna, hereu de sang jueva sefardita oriünda de Salònica (Grècia). Per si fos poc el mestissatge, les terceres núpcies de Sarkozy han tingut com a protagonista una bellesa italiana, Carla Bruni... Així és que, si els nostres veïns s'entesten a fer una neteja de sang en tota regla, fins i tot el senyor president pot haver de fer les maletes i buscar allotjament en algun dels països africans on té tants amics i interessos...

En UN altre àmbit, de nou França, la nació a la qual durant segles els nostres ulls provincians han mirat com el País de les Meravelles en el qual qualsevol cosa extraordinària era possible (llibertats, modernitat, cultura...), ens sorprèn situant en primer pla els aldarulls generats per les protestes contra “la reforma de les pensions” (encara que ara no hagi corregut la sang pels canalons com durant la presa de la Bastilla i posteriors esdeveniments revolucionaris als quals ens tenen acostumats els gals). Els opositors a la reforma de les pensions (que suposa augmentar de 60 a 62 anys l'edat mínima de jubilació i de 65 a 67 el topall per tenir dret a cobrar pensió completa) han arribat a bloquejar els dipòsits de combustible i han causat el desproveïment de gasolina i, per tant, la quasi paralització del país.

El que és de témer és que aquesta situació, a la llarga, es converteixi en un punt escabrós, amb efecte bola de neu, en la història laboral del segle XXI.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.