Aspectes contraposats d'actualitat

La controvertida sentència del TC sobre l'Estatut (on els magistrats en varen ser actors determinants) fou l'origen de la visceralitat de polítics i magistrats de l'altiplà castellà i dels seus acòlits de la resta de la geografia espanyola, la qual, des d'aleshores, ha tingut un creixement espectacular. D'un mutisme cautelós s'ha passat a una desenfrenada xerrameca de caràcter neofranquista, com la que va donar peu al dissortat cop militar del 23-F del 1981, que ara, 30 anys després del que no va ser tan fracassat cop d'estat com van voler fer creure, segueix animant els sectors immobilistes de la caverna espanyola. Deia que l'esmentat cop d'estat no va fracassar, perquè encara no havien passat catorze mesos el Congrés dels Diputats aprovava, amb els vots de la UCD de Leopoldo Calvo Sotelo i del PSOE de Felipe González, la Loapa (llei d'harmonització autonòmica). A partir d'aquell moment, desapareix el grup parlamentari del PSC i el PSOE i el PP pacten un reguitzell de lleis encaminades a reduir el sostre autonòmic però, molt especialment, a tallar les ales de les autonomies històriques, Catalunya i Euskadi.

El màxim exponent actual dels objectius del cop d'estat i la Loapa no és cap visionari militar, sinó que és l'expresident Aznar, esdevingut l'aiatol·là del PP, que expressa el seu pensament més integrista del centralisme que professa i el seu posicionament contrari a l'autonomisme, amb la doble finalitat d'assenyalar, primer, el full de ruta que hauria de seguir la direcció del PP i el seu màxim dirigent Rajoy, tant en les properes eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig com en les legislatives del 2012 i, segon, d'infondre als espanyols un missatge subliminar amb la intenció d'assenyalar Catalunya com la culpable de tots els problemes d'Espanya.

Contraposat a la visceralitat dels dirigents del PP, també de molts dels líders del PSOE i de molts ciutadans espanyols (aspecte aquest impossible de canviar), el president Pujol ens ha sorprès amb un pronunciament significatiu i esperançador sobre la independència. Esperançador perquè Pujol mai es va manifestar sobiranista; al contrari, sempre va aplicar una política regionalista, ideològicament propera a Cambó, una política que, com a president de Catalunya i com a màxim dirigent de Convergència i Unió, consistia a defensar la necessitat d'entendre'ns amb Espanya, atesa la seva convicció que l'entesa esdevindria positiva. El convenciment d'en Pujol va propiciar que el nacionalisme de Convergència (el d'Unió és molt més discutible) fos descafeïnat i poc creïble per als sectors més sobiranistes de casa nostra. Un nacionalisme light que, malgrat tot, atreia molta gent (especialment a comarques) pel carisma personal i indiscutible del seu gran líder.

El president Pujol ha trigat molt a adonar-se que, democràticament, la relació amb Espanya no és ni serà mai possible, però si la seva conversió és sincera val més tard que mai! Parodiant-lo, diria aquell “ara no toca”, no toca fer marxa enrere d'un pronunciament que pot ser força transcendental. Si veritablement els convergents pugen al carro del sobiranisme i no l'utilitzen com a divertimento polític, que és el que semblava que feien molts dels seus dirigents, en les consultes populars i durant la darrera campanya electoral, el camí vers la sobirania nacional podria ser molt més planer.

Els temps que d'ara endavant ens tocaran viure seran determinants per a Catalunya ja que en el panorama polític espanyol s'albira la victòria del PP en les properes eleccions legislatives, cosa que, per una part, pot provocar una radicalització de la política espanyola en contra de Catalunya i, per una altra part, pot fer créixer exponencialment l'independentisme sociològic, cosa que podria accelerar el procés vers l'irreversible i definitiu trencament amb Espanya.