Animals, persones i l'aigua

El 2008, tot just fa dos anys, l'aigua ocupava el vèrtex de l'agenda política i mediàtica. Un intens episodi de sequera va fer saltar totes les alarmes. Es proclamava que les guerres del segle XXI serien guerres d'aigua, apareixien experts en política hídrica com bolets, s'acusava el govern d'imprevisió en la gestió d'aquest recurs vital i, fins i tot, a les parades del mercat es discutia sobre si calia apostar per la dessalinització o per portar aigua del Roine. Avui, després de dos anys de pluges més o menys generoses, silenci. Tots sabem que la sequera tornarà i que tornarem a posar el crit al cel, però ja ningú en parla. Justament ara que podríem parlar-ne sense la cridòria que comporta tota emergència, ho hem aparcat. I d'aquesta manera hem aparcat, també, la possibilitat de debatre el tema de l'aigua amb la calma i la distància que exigeixen les decisions complexes.

Partint d'aquest silenci actual i encara que sigui en poques línies, m'agradaria fer aquesta cosa –potser poc periodística– que suposa parlar d'un assumpte que no és a les portades. Al seu moment vaig seguir intensament el debat sobre l'aigua a Catalunya i recordo vivament una metàfora que usava Gabriel Borràs, un dels principals responsables de l'Agència Catalana de l'Aigua. Segons explicava, a la selva, durant l'època seca, els punts d'aigua es redueixen dramàticament i, per tant, les diferents espècies d'animals es veuen obligades a coincidir al seu voltant per poder beure. Es tracta d'animals salvatges i, per tant, aquesta semblaria una bona oportunitat per parar-se trampes, atacar-se els uns als altres o, simplement, perquè els més forts impedissin l'accés a l'aigua als més febles. Doncs no, res d'això. Segons sembla, els animals salvatges s'adonen de l'excepcionalitat del moment i civilitzen els seus comportaments, acceptant que l'aigua és un recurs escàs i que l'han de compartir. No aprofiten el moment de beure, almenys de manera generalitzada, per menjar-se els uns als altres.

La sequera de 2008 va afectar persones civilitzades, però va despertar els seus instints més salvatges. Davant l'escassetat del recurs no vàrem ser capaços d'entendre les necessitats dels altres sinó que ho vàrem aprofitar per atacar-nos sense pietat. En lloc de buscar respostes equilibrades i discutir com distribuir l'aigua, ens vàrem dedicar a parar-nos trampes i a mossegar-nos. Els de Barcelona es mostraven indiferents a les necessitats dels conreus vinculats al Ter, mentre que des de les comarques gironines se'ls responia –cita literal– que si no tenien prou aigua, que compressin Coca-Cola. Els empresaris hidroelèctrics defensaven les seves concessions sense fer, perdoneu la redundància, concessions, mentre que els grups ambientalistes es mostraven inflexibles a l'hora de parlar dels cabals ecològics. El govern era incapaç de mostrar un nord decidit, mentre que l'oposició no va desaprofitar l'ocasió per clavar-li els ullals. Tots molt civilitzats, però comportant-nos com animals salvatges.

L'aigua ens ofereix una excel·lent il·lustració per discutir sobre el sentit de la política; de l'aigua en aquest cas. La política sembla que és una baralla que només finalitza quan hi ha vencedors i vençuts, on els més forts (encara que sigui a les urnes) imposen la seva llei als més febles. La política, en canvi, prometia ser una forma de resoldre els conflictes sense arribar al camp de batalla. Una vella i bella idea, apartada per tot l'arsenal bèl·lic que equipa la motxilla de la política actual. De fet, el llenguatge ens delata quan parlem, per exemple, de la guerra de l'aigua. La política no hauria d'expressar-se mai com una confrontació entre el blanc i el negre, sinó com l'espai dels grisos, dels matisos. La política no hauria de designar el guanyador sinó buscar solucions de compromís, negociar, repartir els costos i els beneficis que tota decisió comporta. Renunciar i concedir no és de covards, sinó de valents. La política d'aigua, en definitiva, no pot acabar atorgant la raó ni als pagesos ni als ecologistes ni als empresaris, sinó reconeixent que cap d'ells té tota la raó. No pot haver-hi guanyadors. Aquesta és la grandesa –i també la tragèdia– de la política. Ara que no se'ns emporta la salvatge conjuntura de la sequera, per què no parlem civilitzadament sobre què hem fet i què hem de fer amb l'aigua?