Un trist aniversari

Sembla impossible poder-se sostreure, precisament en un dia com avui, a comentar el trentè aniversari del 23-F. Segur que tots els mitjans en van plens, i pretendre dir-ne alguna cosa original resulta pràcticament un esforç inútil. D'altra banda, els fets s'han analitzat des de tots els punts de vista i, per si no fos prou, és força recent l'excel·lent llibre de Javier Cercas Anatomía de un instante, si el que volem és una aproximació certament original i profunda, a
cavall entre la novel·la i l'assaig, a aquella data dissortada. Finalment, ja sembla massa fàcil el vell recurs de preguntar-nos tots on érem aquell dia
i a aquella hora, quan tot Espanya re-tenia l'alè i l'amenaça del cop gravita-va damunt els nostres caps.

Crec sincerament que el més útil, a part de tornar-ho a explicar tot als nostres fills i néts –que deuen considerar-ho una batalleta més de la nostra generació i, alhora, un gest realment anacrònic i surrealista–, és analitzar què s'ha fet del nostre projecte comunitari al cap d'aquests trenta anys. Què ha passat en l'endemig i en quin punt
ens trobem ara, tant de temps després. En aquest sentit, al meu parer, la conclusió no és precisament optimista i alguns poden tenir tot el dret a pensar que d'aquella pols vénen aquests fangs. Perquè, si bé es cert que va conjurar-se, de manera que podem considerar definitiva, l'amenaça d'un cop militar contra la democràcia, també ho és que l'inici d'una relectura de l'evolució de l'Estat autonòmic prové precisament d'aquell dia. I és que resulta evident que, si la conspiració podia obeir perfectament a múltiples causes, la preocupació dels colpistes per l'anomenat “desmembrament d'Espanya” figurava entre les causes principals.

Hi ha una paradoxa curiosa en tot això que s'ha esdevingut després. D'una banda, és un fet evident que han proliferat, principalment en el microclima malaltís de Madrid, els intents de posar fre a l'Espanya de les autonomies amb tota mena d'argúcies. L'aparició dels nous historiadors revisionistes,
la traca diària de la caverna mediàti-ca, les tertúlies d'algunes ràdios i d'alguns canals de televisió i la catalanofòbia del principal partit de l'oposició han generat una remor de fons d'una persistència i d'un desvergonyiment cada vegada més gran, més sorollós, més directament neofranquista. En molts moments, l'aire s'ha fet irrespirable i la munició s'ha tornat cada vegada més grollera i abusiva. La histò-ria d'aquests trenta anys és la d'una lenta i sistemàtica recuperació de les velles posicions, del retorn a un discurs neocentralista, de la negació ra-dical de qualsevol visió d'Espanya
que pugui reconèixer i respectar la
seva pluralitat interna.

Però, d'altra banda, mai no s'havia vist tan clar com aquesta relativa victòria dels sectors neocentralistes en bona part d'Espanya es traduïa, en justa i natural correspondència, en un increment del sentiment independentista a Catalunya. En aquest sentit, la trompeteria estrident que no para d'eixordar-nos té un efecte directe en la desafecció creixent d'uns catalans senzillament fastiguejats de ser víctimes d'un espoli permanent i, alhora, de batre's inútilment contra un mur ina-movible. La paradoxa és tan visible
que alguna ment intel·ligent de l'òrbi-ta neoespanyolista hauria d'adonar-se del fracàs estrepitós d'aquesta estratègia matussera. No falla: com més s'ha anat inflamant el discurs nacionalis-
ta espanyol, més s'abranda la respos-ta nacionalista catalana.

Fa temps que penso que l'evolució política de la democràcia espanyola en aquests trenta anys s'ha caracteritzat per dues derives que l'han afeblida de manera ostensible: la primera és la modificació radical de la disposició favorable que, almenys teòricament, existia a l'inici en els cercles de poder i de la intel·lectualitat madrilenya i espanyola envers la llengua, la cultura i la voluntat d'autogovern dels pobles que tenen una personalitat diferenciada o, dit d'una altra manera, una identitat nacional. Dit més cruament: ja no poden resistir-ho més, ja estan farts de les nostres demandes, ja no estan disposats a cedir cap més quota de poder. La segona, que s'aparta una mica de l'objecte d'aquest article, seria l'evident incapacitat del personal polític del país de repensar el seu propi funcionament, els seus mètodes, les seves regles de joc, de manera que es vagi cobrint, a poc a poc, la bretxa insalvable que separa els ciutadans de la política. Es tracta de dos dèficits greus que han afeblit notòriament les esperances que molts ciutadans havien dipositat en el projecte democràtic postfranquista: el primer afecta un mal crònic, sempre resolt de manera insatisfactòria, en la mateixa concepció d'això que s'anomena Espanya; l'altre és comú a to-
tes les democràcies occidentals, però es fa especialment sensible en un
país de poca tradició democràtica que cada vegada es malfia més dels polí-tics i del sistema imperant.

No sé si és just afirmar que aquest és el balanç que podem establir al cap dels trenta anys del dissortat cop militar del 23-F. Segur que hi ha moltes coses positives que podem posar a l'altre plat de la balança i que permetrien una
impressió més optimista. Però totes dues derives llasten el nostre present i el nostre futur previsible, i exigeixen una severa correcció de rumb. Altrament, la desafecció general de la polí-tica i la desafecció específica dels catalans continuaran, sense cap mena de dubte, el seu procés irrefrenable.