Si jo fos una empipada

Al meu poble es podrien arri­bar a pre­sen­tar una quin­zena de can­di­da­tu­res a les pro­pe­res elec­ci­ons muni­ci­pals. Per tant, ja tre­molo com a peri­o­dista pel reguit­zell de tòpics, obvi­e­tats i bes­ti­e­ses que hauré d'escol­tar per força aquests dies perquè no tindré cap excusa per fer-me la lon­guis. Vet aquí que als par­tits nor­mals i cor­rents, aquells que estan homo­lo­gats arreu del país i que són una miqueta ino­dors, inco­lors i insípids, i al par­tit estrambòtic que va acon­se­guir entrar al con­sis­tori el 2007 i que per aquest motiu va fer famós el meu poble a la premsa d'extra­murs, s'hi afe­gi­ran ara els for­mats per per­so­nes que estan per­ma­nent­ment empi­pa­des amb l'Ajun­ta­ment, el país, el con­ti­nent, el món i l'uni­vers. Sem­pre n'hi ha hagut alguna, d'aques­tes can­di­da­tu­res d'empre­nyats, al meu poble, però en el moment que escric l'arti­cle n'hi ha dues que s'estan ges­tant encara que, és clar, ningú no pot asse­gu­rar que al 22 de maig en puguin ser cinc o cin­quanta les que con­cor­rin a les urnes, o fins i tot cap, que en un poble tan ico­no­clasta com el meu no seria estrany que tots aca­bes­sin bara­llats amb tots i empi­pats amb ells matei­xos, i aques­tes llis­tes es des­fes­sin com ho fa el sucre quan el tires al cafè bullent. Les can­di­da­tu­res d'inde­pen­dents del meu poble acos­tu­men a estar encapçala­des, o a ser mogu­des des de l'ombra, per per­so­nes que han tin­gut una topada amb l'Ajun­ta­ment, cosa que li ha pas­sat a tot­hom, vaja, que a mi cada vegada que la guàrdia urbana em posa una multa el que em ve més de gust és esca­nyar l'alcalde i dis­pa­rar al regi­dor del ram i no pas mun­tar un par­tit polític. Però bé, hi ha per­so­nes que van més enllà i enva­len­ti­des pel propi dis­gust cre­uen que només elles podran apor­tar aire fresc en una admi­nis­tració que cre­uen cor­rupta i endogàmica fins al moll de l'os, i en la qual, a més a més, el nepo­tisme és el pa de cada dia i només en pots treure suc si hi tens una bona mame­lla.

Segu­ra­ment que d'aquests ingre­di­ents n'hi ha a peti­tes dosis, a l'Ajun­ta­ment. Per tant, no serà pas aquesta cro­nista sen­tida la que el defensi. Però, saben?, em faig gran i hi ha dies que em costa viure en un poble on hi ha milers de per­so­nes que pen­sen que elles sí que serien uns bons alcal­des (i uns bons peri­o­dis­tes, sigui dit de pas­sada) i que tin­drien solu­ci­ons per a tot. I jo no sé si aquest és el camí ade­quat per mirar de can­viar i fer més trans­pa­rent una admi­nis­tració que s'ha sofis­ti­cat molt amb el pas dels anys i de la qual no en pots treure l'entre­llat si no hi estàs ficat ben endins i tens un cert nivell de for­mació. I si no et falta un bull. Per tant, més que fun­dar par­tits a man­salva si jo fos una empi­pada apos­ta­ria per una bona con­xorxa, la qual pas­sa­ria pri­mer per l'afi­li­ació mas­siva dels enfa­dats als par­tits nor­mals i cor­rents i des de din­tre anar impul­sant els can­vis i les revo­lu­ci­ons que creguéssim neces­sa­ris per acon­se­guir una admi­nis­tració i un poble millors. És que cal apren­dre a girar full i a dei­xar els res­sen­ti­ments per­so­nals a la vora del camí, de veri­tat, que els enro­ca­ments et donen mala vida i després tu la dónes als altres. Només així estal­vi­a­rem als altres els dis­cur­sos sim­plis­tes i les bana­li­tats dis­cur­si­ves i, de pas­sada, les ver­go­nyes ali­e­nes. Que si l'Ajun­ta­ment no et va dei­xar tapar la gale­ria els altres no en tenim cap culpa, home. Que al poble ens conei­xem tots.