De la salutació a l'esquela

Llegeixo, en la crítica literària que un sènior adreça a un júnior, unes quantes observacions sobre el col·lectiu d'escriptors joves. Primer, una constatació feliç: «Els escriptors catalans d'ara manegen la nostra llengua amb aquella normal desimboltura dels que escriuen en un idioma polit i treballat per un llarg procés literari». Després, un tret d'estil: «En la prosa dels escriptors joves es troben sovint frases curtes que concentren idees i sentiments; càrrega emocional, llampec que il·lumina els grans imperatius de l'inconscient». A continuació, una descripció centrada en el llibre: «Veritables troballes, imatges atrevides però denses, arbitràries però intuïtives, que en poques paraules inclouen més contingut i desvetllen més ressonàncies que llargues parrafades d'una buidor sonora». I, finalment, un avís: «Part de la nostra literatura actual sembla no prou treballada, sorgida de primer raig i sense ambició transcendent». Les frases anteriors les va escriure Carles Pi i Sunyer l'any 1938 i s'aplicaven a una autora que llavors encara no havia complert els trenta anys: Mercè Rodoreda, que acabava de guanyar el premi Crexells amb Aloma. La crítica, l'he trobada en el llibre Mercè Rodoreda. Centenari 1908-2008, que ha publicat la Institució de les Lletres Catalanes i que recull un bon nombre de crítiques espaiades al llarg dels anys. Hi trobem salutacions exaltades de Francesc Trabal, la mirada condescendent que adreça Osvald Cardona a la «sinceritat femenina», aproximacions de Joan Fuster, Llorenç Villalonga i Pere Gimferrer, i també la sorprenent comparació que estableix Robert Saladrigas entre Rodoreda i el Céline del Viatge al final de la nit. Tanca el llibre l'article que Gabriel García Márquez li va dedicar l'any 1983 a El País, on considera La plaça del Diamant la millor novel·la publicada a Espanya des de la Guerra Civil, i confessa que Rodoreda és l'únic escriptor a qui ha visitat abans de conèixer-la, endut per una «admiració irresistible». Abans explica que l'ha llegida moltes vegades, unes quantes en català. La virtut d'aquest recull de crítiques, doncs, és que permet accedir en un sol volum dels inicis a la necrològica, dels tòpics adreçats habitualment a l'escriptor jove a la consagració no menys tòpica com a clàssic indiscutible.