Tots som Wilson

El millor paper que ha inter­pre­tat Scar­lett Johans­son a la gran pan­ta­lla és el de Rebecca a Ghost World, quan encara era menor d'edat. No és casual que el guió d'aquesta pel·lícula sigui una mera­ve­lla, ja que s'ins­pira en el còmic homònim de Daniel Clowes. Aquest guio­nista i dibui­xant, nas­cut a Chi­cago el 1961, és autor d'unes quan­tes apro­xi­ma­ci­ons reco­ma­na­bles a l'època con­tem­porània com Ice Haven, David Boring o Eight­ball, pro­ta­go­nit­zats per una colla d'indi­vi­dus que tenen en comú l'auto­es­tima baixa i una capa­ci­tat ines­go­ta­ble de pro­fe­rir fra­ses lapidàries. Ara, La Cúpula ha edi­tat en català Wil­son, l'últim àlbum d'aquest autor.

Com a cre­a­dor homo­lo­ga­ble que és, Daniel Clowes par­teix d'uns per­so­nat­ges iden­ti­fi­ca­bles, però en cada obra assaja fórmu­les d'expressió dife­rents. El que té d'inno­va­dor Wil­son és que aplega l'estruc­tura d'un recull de con­tes i d'una novel·la: cada pàgina narra una història auto­con­clu­siva, dibui­xada amb un estil dife­rent de la del cos­tat, però totes jun­tes arti­cu­len una història unitària. Clowes excel·leix en els dos rep­tes, ja que és capaç de con­den­sar micro­re­lats en sis o vuit vinye­tes, i alhora domina l'art de l'el·lipsi, de la dilació i del clímax com qual­se­vol novel·lista sol­vent. Com tants altres per­so­nat­ges de Clowes, Wil­son és un home cul­ti­vat i d'intel·ligència emo­ci­o­nal zero. Egòlatra, soli­tari i ina­dap­tat, ten­deix a comen­tar amb des­co­ne­guts les seves impres­si­ons sobre el sen­tit de la vida i només estima el pas­sat per­dut i la seva gos­seta. En el tracte per­so­nal, oscil·la entre la con­des­cendència i l'insult recar­go­lat. En altres parau­les, resulta repel·lent i alhora entra­nya­ble, com l'Igna­tius J. Reilly de La con­xorxa dels enzes o el Sey­mour de Ghost World, que tant ver­sem­blant­ment va inter­pre­tar Steve Bus­cemi. Què podem dir d'algú que, en el fune­ral de la seva mas­cota, és capaç de pro­nun­ciar una frase com «La teva ale­gria sin­cera davant els pla­ers sen­zills era, en la seva puresa, con­ta­gi­osa, i em va con­duir cap a un reca­li­bratge pro­fund del meu propi llin­dar de feli­ci­tat»? Davant la capa­ci­tat de l'autor per traçar la radi­o­gra­fia de la sen­si­bi­li­tat exempta de sen­ti­ments, tots voldríem ser Daniel Clowes, però sovint ens hem de con­for­mar sent vari­a­ci­ons espe­cu­lars dels seus per­so­nat­ges.