La política en temps d'apocalíptics
El digníssim art de servir al bon govern de la comunitat es troba en hores baixes. Entorn al desastre multifront japonès hi ha almenys tres preocupants reflexions a fer. Sense ordenar-les per importància, la primera és el nivell de descrèdit assolit per la política: ha arribat a un extrem que els seus protagonistes (el causants principals de la seva deslegitimació) reneguen del que fan, sense renunciar, però, ni al sou ni al cotxe.
Sentir dir a Maria Dolores de Cospedal, una dona política, que el PP deixarà el seu posicionament sobre les centrals nuclears en mans dels tècnics suposa moltes coses entre les quals no és menor la por a expressar les pròpies idees, en el cas suposat que realment pensin alguna cosa més enllà del que creuen que els pot convenir electoralment. Suposa també una manca d'autoestima professional que no pot ser bona benzina per garantir la qualitat del seu fer, i per suposat implica una supina ignorància de l'abast de la seva activitat.
Perquè, en segon lloc, i de retruc de les desafortunades declaracions de qui no és precisament ningú en el partit que potser està cridat a governar-nos en no gaire temps, cal recordar que les decisions sobre quin ha de ser el tipus, el model de generació i els hàbits d'ús de l'energia són de caire eminentment polític, probablement una de les més importants decisions polítiques que ha de prendre el governant. Els tècnics poden, és cert, mostrar models alternatius, fins i tot donar consells, i si m'apuren, intentar influir, però la decisió és, ha de ser del governant. Si no, no governa; si no, és un gerent més o menys eficaç, eficient, simpàtic o populista; si no, és un mer putxinel·li d'un guinyol estrambòtic que ens costa cada cop més diners.
Més enllà que sigui el polític qui té l'obligació de decidir, hi ha una tercera qüestió en la qual crec imprescindible un cert consens: la política energètica (i vet aquí que hem arribat a l'expressió que denota tot el que he dit fins ara amb més paraules), la política energètica no pot dependre del fet que la terra tremoli amb més o menys intensitat. Hem vist trontollar Cospedal mentre ho feia Fukushima, però també, en el camp contrari, no doldre's massa amb la notícia aquells que reivindiquen concepcions tan ingènues sobre el tema que quasi bé semblen escapats d'una comunitat amish. Si les posicions dels polítics s'arronsen o estiren al ritme dels brams de la terra, més enllà de tot el que pugui estar per fer en matèria de millora tecnològica, és que no hi ha model, qui governa (o qui el vol substituir) no sap on va. Ni en cinquanta anys ni en els propers minuts.
I finalment, a banda, està això del secret d'estat. Sembla mentida que Estats Units, que sap què vol dir saber, és a dir, que és millor no comunicar quan genera alarma, vagi escampant rumors sobre el que el govern nipó amagui. Tòquio es buida sense remei just quan els nivells de radioactivitat són insignificants, així que no cal gaire per imaginar la devastació que pot generar el terror de constatar un perill tan poc tangible com un aire que se sap letal.
Potser sí que SOM a les portes d'una certa apocalipsi: la incompetència generalitzada per assumir que la humanitat ha estat el resultat de la lluita constant contra els elements de la natura i contra els seus propis vicis, entre el quals l'oblit sovintejat del seu grandiós i desaprofitat motor, la llibertat. Aquesta minúscula i divina partícula que ens diferencia de la musaranya...
