Fatiga crònica

Un pensa que el gran circ ja li ha esgo­tat la capa­ci­tat de sor­presa, i encara és pos­si­ble un altre pas de rosca. No és perquè no hi hagi fons per a la car­re­tera N-II, que era pre­vi­si­ble. Ni perquè ens diguin, després de vint anys de cons­truir trens de luxe per fer turisme penin­su­lar i d'abandó del ser­vei de roda­lies de Bar­ce­lona, que és pri­o­ri­tari un fer­ro­car­ril d'alta velo­ci­tat que s'hau­ria d'haver cons­truït l'any 1992. Ni tam­poc perquè un minis­tre s'atre­veixi a dir –pre­ci­sa­ment ara– que això del cor­re­dor medi­ter­rani és molt guai però que la con­cepció radial d'Espa­nya no es pot can­viar en dos dies. Ja no es tracta de les vel·leïtats incom­pren­si­bles de Laporta, ni tan sols de quin mis­teri per­met que obtin­gui el crèdit d'ERC, ni de si Imma Mayol vol pro­hi­bir la cir­cu­lació de cot­xes de més de deu anys –que són els que pos­si­ble­ment uti­lit­zen els ciu­ta­dans que en teo­ria vol afa­vo­rir–. No és ni tan sols la fri­vo­li­tat into­le­ra­ble de con­ver­tir la política en por­no­gra­fia a base de blancs en docu­ments nota­ri­als i de favors sexu­als pre­sump­ta­ment recom­pen­sats amb diners o càrrecs públics, ni del currículum de la vice­pre­si­denta con­ver­tit en qüestió naci­o­nal quan ens cau un xàfec bíblic. No és ni tan sols la ver­go­nya ali­ena. No és cap raó en par­ti­cu­lar i ho són totes en gene­ral. És la por de la suma al·luvial i de la superació del límit: el temor que tanta, tanta fatiga no es faci crònica.