‘Ecce Homo'

Heus ací l'home! –digué Pilat–; aquí el teniu. Què voleu que en faci?” I la multitud contestà: “Crucifica'l”. Barrabàs, des del calabós, ho va sentir. I com és lògic, saltà d'alegria. Hauria pogut ser ell el crucificat. Però la gent havia preferit aquell innocent. La gent és estúpida, pensà. Troba més divertit que condemnin un innocent que no un culpable. Culpable? Barrabàs, fins aleshores, no s'havia sentit culpable de res. Era un sediciós convicte. No se n'amagava. Feia el que havia de fer, i llestos. Però ara, davant d'aquella elecció tan insòlita com inesperada, es va sentir sobtadament culpable. No volia morir, però tampoc trobava bé que un altre morís en el seu lloc. I per primera vegada va qüestionar el seu nacionalisme exaltat: “No sé si val la pena (es va dir a si mateix) que exposi la meva vida per l'alliberament del meu poble. Cada poble té els governants que es mereix. I el meu no és cap excepció. Es mereix un governador com Ponç Pilat”.

Ponç Pilat no era exactament un estúpid, malgrat que ho semblava, al contrari: una persona que, pel fet d'estar de tornada, es creu més llesta que els altres. En realitat no era així. La seva esposa, sense anar més lluny, era més intel·ligent que ell. Va intuir de seguida que Jesús era innocent. I li ho va advertir. Però ell no en va fer cas. Va anar a la seva, com tots els grimpaires. No es tractava de fer justícia sinó de sumar mèrits. I en aquest cas, si acontentava el gran Sanedrí, en sumaria molts. Es va rentar les mans per tal de deixar clar que no s'hi implicava més del compte. Era cosa del Sanedrí. I d'acontentar la plebs. Es va captenir com els governants populistes. És això el que voleu? Doncs això tindreu. El rètol que va fer penjar al capdamunt de la creu ho deia clar: “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. Agafant les inicials surt la paraula Inri, que figura en tots els crucifixos, com a sinònim de vergonya. Va ser un judici vergonyós. Fruit d'una conxorxa d'interessos polítics i religiosos. Tan descarada que no ho podia ser més. Jesús, un home just, condemnat per sediciós. I Barrabàs, un sediciós convicte, exonerat de culpa. El món al revés. La primera barrabassada de la història acabava de ser oficiada amb tota solemnitat. Era, sense que ningú se n'adonés, la mare de totes les barrabassades que han vingut després.

Qui eren aquelles persones que vociferaven aquell “Crucifica'l”? Tot fa pensar que la majoria ni tan sols coneixia Jesús. Obeïen la consigna dels sacerdots del Temple; i qui diu sacerdots diu també fariseus, escribes i saduceus. Els enemics de Jesús, que pròpiament no tenia enemics. No havia tingut problemes a Galilea, ni a Cafarnaüm, ni a Cesarea, ni tan sols a Samaria, una regió hostil. Només a Jerusalem. En una ocasió, a les envistes de Jerusalem, Jesús plorà. Avui, en aquell indret, s'hi alça una capella. És la Dominnus flevit, la mena de capella que també hauria d'existir no lluny del Vaticà. Jerusalem no estimava els profetes. I el Vaticà no estima els teòlegs, que també exerceixen, en una mesura o altra, de profetes del nostre temps. Són més de 200 els teòlegs que foren censurats per Ratzinger, quan aquest era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Molts d'ells (segons pròpia confessió) sortiren del seu despatx amb l'ànima encongida i amb llàgrimes als ulls. Manca una capella no lluny del vaticà que reculli el plor dels teòlegs.

“Aquí teniu l'home!”, digué Pilat, mostrant Jesús a la multitud. Feia només quatre dies que Jesús havia sigut aclamat. Em refereixo al diumenge de Rams. Quatre dies i els hosannes ja s'havien tornat agres. Ara eren crits de “Crucifica'l”. Jesús desconfiava de les multituds. Cercava el bé, no l'èxit. L'èxit és enganyós; el bé, en canvi, perdura. Jesús fou coherent fins a l'extrem. Hem trigat segles abans no hem descobert la grandesa dels Jesús històric, el Jesús real, que trobem en llibres recentment editats, com el de J. A. Pagola o, uns anys abans, el de l'Armand Puig. Llibres gratificants, que s'han pogut escriure gràcies a la recerca científica, als treballs d'arqueologia i a l'estudi crític de les fonts. Dos segles d'exegesi bíblica per dos anys i mig de vida pública. No està gens malament, sobretot si tenim en compte que aquests dos anys i mig de predicació no tenen pèrdua. Ja no dic els fets de la Passió i Mort de Jesús, que són (probablement) les pàgines més instructives que mai s'hagin escrit sobre la condició humana. Qui vulgui saber què val una vida, que llegeixi l'esmentat passatge de l'Ecce Homo. N'hi ha prou amb aquest passatge per saber que una vida no val res, però també que no hi ha res que valgui tant com una vida. Ecce Homo.