LA COLUMNA
Mai
Hi ha coses que no voldríem que passessin mai. I, en canvi, la vida està marcada per algunes realitats indefugibles. El concepte mai arriba on arriba i encara gràcies. Potser per això, allò d'en James Bond, “Mai no diguis mai”, té una ressonància potent. Sempre o mai són paraules gramaticals, però alienes a l'experiència humana. Per superar aquesta angoixa vital ens ha estat donada la facultat del llenguatge; és a dir, la capacitat de crear ficcions, d'inventar absurditats, de practicar l'autoengany, de fer broma davant l'inevitable. Més val això que res. Una ràpida mirada a les maneres que diferents cultures s'han empescat per donar color al concepte absolut mai, dóna la mesura d'aquests mecanismes consolatoris. Com que avui és diumenge i es dia d'esbarjo en farem una llista gens exhaustiva. Per no haver de dir mai, els anglesos fan servir locucions alternatives com, quan volin els porcs, quan es glaci l'infern o quan Calais i Dover es toquin. Els romans ja havien fet la seva aportació amb la coneguda ad kalendas graecas, per les calendes gregues. Aquesta expressió, atribuïda a August, fa referència als morosos, que no paguen mai, ja que les calendes eren el primer dia del mes en el calendari romà, però no pas en el calendari grec. Els italians encara en mantenen una de lligada al calendari: quan la Pasqua caigui el maig. Els catalans solem parlar de quan vingui la setmana dels tres dijous. Algunes llengües fan servir improbabilitats naturals: quan caiguin flocs de neu vermella, quan els desmais donin raïms. Sovint es fan servir elements del regne animal: quan els peixos s'enfilin als arbres, diuen els turcs. Quan la cua del mussol floreixi, diuen al nord d'Europa. Les nostres llengües veïnes en tenen de bones. Pels francesos et pots esperar que les gallines tinguin dents, però la dels castellans té més gràcia: cuando las ranas crien pelo. La qüestió, amable lector, és entretenir-nos amb la ingènua creença que hi ha coses que no passaran mai.
