LA TRIBUNA
Submissió a Déu
Sorprèn que les revoltes musulmanes, malgrat que continuen vives i que el nombre de morts augmenta, no suscitin els clàssics debats que acostumen a suscitar aquesta mena de conflictes. En part, s'explica perquè els conflictes són interns, i en part no, perquè han esclatat en països que, a diferència de la majoria de països musulmans, mantenen relacions polítiques amb països europeus, com ara França, Itàlia, Espanya i altres. Països, d'altra banda, oberts al turisme, dos dels quals, Egipte i Tunísia, molt visitats. Coneixem els escenaris de les actuals revoltes, però la naturalesa dels conflictes ens depassa. La cultura musulmana, en termes generals, ens resulta estranya. En el millor dels casos, exòtica. I en el pitjor, hostil. El cas és que l'empatia és poca, i d'ençà dels atemptats de les Torres Bessones, i dels que han vingut després, incloent-hi l'atemptat de l'11-M a Madrid, ja no s'escau parlar d'empatia. Els sentiments ja són uns altres, i les ganes d'opinar sobre qualsevol tema musulmà, nul·les. Segur que hi deu haver un conjunt de raons que ho expliquen; que ho justifiquin, ja és més difícil. En el fons, és trist.
Desfer el glaç
Difícilment trobarem una ocasió més propícia que aquesta per desfer el glaç, i per superar el que hi pugui haver d'inhibició, o de seqüela traumàtica dels atemptats, i sobretot per prendre consciència que, a mesura que el desconeixement augmenta, l'hostilitat també. I és recíproca. Mala peça en el teler, però de moment és la que hi ha. Tanmateix, l'ocasió encara la tenim; i la continuarem tenint mentre els conflictes segueixin vius. Personalment, la vull aprofitar, encara que només sigui per ser conseqüent amb tot el que he dit, i també per aportar un referent que ajuda a aproximar-se al rerefons del conflicte, i que malgrat això, els articles de premsa a penes l'esmenten. Em refereixo a l'Islam, la religió fundada per Mahoma el segle VII, que és religió, no en sentit convencional, sinó en sentit excepcional, que només es dóna en el món musulmà: l'Islam ho és tot per als musulmans; és la seva fe identitària i la pàtria comuna. El seu sentiment nacionalista és més islàmic que altra cosa; tenen més amor propi en defensar els seus valors comuns, islàmics, que no en defensar el país concret en què viuen. De l'Islam els ve tot, les coses bones, i les que no ho són tant. I és un referent comú, d'arrel religiosa: una visió de la vida presidida per la submissió. I aquí sí que no es pot dir que el nom no fa la cosa, perquè la submissió és la clau que ho explica tot. Els musulmans preguen prosternats; són fonamentalistes en relació amb l'Alcorà i fatalistes en relació amb els esdeveniments: si ha succeït, és senyal que “estava escrit”. Són estrictes en l'observança del Ramadà, dels costums i de la tradició (integrisme que, en la seva deriva radical, resulta perillós). Ja es veu, suposo, que l'Islam no és només una religió sinó fe religiosa identitària. L'autoritat està investida de sacralitat, altrament la submissió no seria santa, ni podria ser abandó en les mans d'Alà. Això ens porta a les autocràcies, un sistema de govern regit per un sobirà absolut, l'autòcrata, que imposa la seva voluntat i gaudeix d'una impunitat tan gran, com qualsevol dèspota o tirà. I també un sàtrapa, algú que viu regaladament com un príncep.
Riquesa i seducció
En les relacions amb els governs occidentals, l'autòcrata sap ser camaleònic: fa ostentació de riquesa, i això és seductor. I no són pocs els membres de diferents governs que s'han deixat seduir, acceptant regals, vacances pagades o fins i tot un passeig pel cel de Tunísia amb l'avió de Ben Alí, com és el cas ben recent de la ministra d'Exteriors de França. Per no parlar de la venda d'armes. Aquí hi entra Espanya.
En fi, és tan sols una aproximació als fets. La revolta ve de la base. Si els fonaments es belluguen, l'edifici trontolla. I la revolta és islàmica, no menys que els corruptes. Les derives ja es veuran. El que ara es veu té un missatge: “Submissió a Déu, tots; i adéu, corrupció”. Utòpic? Les revoltes ho solen ser, però algunes acaben en reformes històriques.
