Usos del gratuït

Ah!, però que no és una contradictio in terminis el títol de la columneta aquesta d'avui? Que no representa que allò tingut per gratuït per força ha de ser desinteressat? Com poden casar dos conceptes en principi tan antitètics?

Doncs sí. Basta simplement no professar una concepció mecanicista de la realitat. Cosa que vol dir, en paràfrasi col·loquial, saber veure-hi més enllà del nas. Immunes a tota temptació curt-terminista, pròpia d'aquells qui es pensen que, en aquest món, tot ha de ser arribar i moldre. I no.

El present exordi no és sinó síntesi destil·lada d'una conversa entre amics sostinguda el proppassat diumenge dia 10. El de la consulta sobiranista a Barcelona. A propòsit d'aquesta, del grau de participació que s'hi assoliria, de si tot plegat es traduiria en res de substantiu.

Fins que hi ha qui salta i en fa l'elogi, no pas en termes de la dimensió utilitària de la tal iniciativa, sinó en virtut d'allò que aquesta té d'absoluta gratuïtat.

I argumenta: quina eficàcia pràctica té, posem per cas, l'oneig quotidià d'una bandera immensa a la Plaza Colón? I quantes guerres permet de guanyar (posats a ser pràctics) la desfilada anual del glorioso y siempre invicto Ejército Nacional (Sieg!, Heil!)? Oi que tanmateix el poder d'Estat espanyol no se n'està, d'aquestes (i de tantes altres) gratuïtats? Oi que això és així perquè el tal poder sap que no hi res que millor cohesioni l'àmplia massa social que la força dels símbols, que la capacitat de fer mediatament present allò immediatament absent?

Doncs, posats a patir gratuïtats alienes, per què no replicar-hi amb altres de pròpies? Per què no rebatre l'escreix de superfluïtat espanyolera amb un altre d'estrictament català? Si el futur d'aquest país no es jugués també en l'àmbit de la confrontació entre manifestacions de signe contrari i totes d'antuvi aparentment inútils, ¿del 18% de participació aconseguit, n'hauria fet tan coent menció el màxim capitost del socialnacionalisme hispànic?