La gran afirmació

A tres quarts de 9 del vespre l'equip va agafar la paraula a l'entrenador i va fer emmudir el Bernabéu. L'eloqüent defensa dels valors positius de Guardiola a la sala de premsa en la prèvia va tenir l'efecte desitjat en l'ambient barcelonista. I en els seus jugadors. Van entendre el missatge, van recollir l'encàrrec. Guardiola havia decidit fer un pas endavant. S'havia guardat la carta de respondre, com només ell ho sap fer, les insídies de Mourinho per al moment més important. Ni abans del partit de lliga al Bernabéu ni abans de la final de la copa del Rei. Com si sabés que l'atac més directe del tècnic portuguès seria just abans de la semifinal de la lliga de campions. Va mirar a les càmeres i va desemmascarar frase a frase totes les campanyes orquestrades per Mourinho i Pérez per distorsionar la realitat. Guardiola va assenyalar el dia i l'hora per deixar petja en la història i els seus jugadors es van aplicar per escriure-la amb la cal·ligrafia que només ells saben escriure. La càrrega negativa que Mourinho havia escampat va quedar desactivada pel magnífic partit de futbol que el Barça va fer ahir a Madrid. Amb una actuació memorable del jugador descomunal que és Messi. Queda el partit de tornada, però no esborrarà el que es va veure ahir.

L'escenari del partit va ser al gust del Madrid, entregat a tots els designis de Mourinho. El Madrid ho havia negat tot. La veritat a la sala de premsa. La gespa tallada. L'aigua per regar. La llengua catalana per als catalans (fins a punt de començar el partit). Les estelades. I, és clar, el futbol. Per sort, a tres quarts de 9 començava el partit. Era l'hora del Barça. Amb set jugadors de casa i Keita en el lloc d'Iniesta. Amb la pilota als peus. Amb el cap ben alt. Tot i la gespa alta i sense regar. Tot i l'agressivitat del rival. Es van limitar a jugar a futbol i a aplicar el pla que havia disposat el seu entrenador. Guardiola no va variar el dibuix habitual de 4-3-3. Però sí que va prendre decisions per mirar d'aconseguir més fluïdesa en el joc i més espais. Pedro i Villa es van mantenir enganxats a les bandes respectives. Res de desmarcatges en diagonal cap al centre, només, en tot cas, amb la pilota. Però sempre l'havien de rebre a la banda. Alves tampoc no transitava per tota la banda dreta fins al fons; estava més pendent de Di María, però sí que participava en l'inici de les jugades. Els dos únics jugadors que tenien lliberat de moviments eren Messi i Xavi. Els altres tenien com a prioritat mantenir la posició i només bascular cap endavant o cap enrere en funció de la situació de la pilota.

El Madrid va començar el partit pressionant molt amunt, intentant intimidar els blaugrana. Però abans del primer quart d'hora van haver d'afluixar, de recular, i esperar el rival ficats dins el seu camp. El camp se'ls feia llarg, ample, profund. I no podien arribar a tot arreu, perquè el Barça duia la pilota de la defensa a la punta esquerra o a la punta dreta una vegada i una altra. Al minut 16 hi va haver un gest revelador de Cristiano Ronaldo, que va demanar ajuda dels seus companys per pressionar els centrals i, en veure'ls aculats, es va desentendre també ell de córrer rere la pilota. El jugadors blaugrana asseguraven molt cada passada per no perdre pilotes en zona de perill, però aconseguien arribar a l'àrea i crear més perill que en els partits precedents. Es trobava a faltar Iniesta. Però hi va haver Keita. El pitjor del malià és que no pot fer d'Iniesta. Però el millor és que fa de Keita, una garantia de fiabilitat.

A la segona part el Madrid va tornar a intensificar la pressió i l'agressivitat, fins que es va quedar amb deu. El gol que havia cuinat el Barça durant tot el partit va arribar després d'una bona jugada d'Afellay, rematada per Messi. El segon, se'l va inventar sol l'argentí. Colossal.

L'última intervenció de Guardiola en el partit va ser fer entrar Sergi Roberto. Va ser un canvi amb missatge: aquí ens teniu, jugant amb un a colla de nois fets a casa, i guanyant per 0-2. Mentrestant, a la grada, a Mourinho ja se li veia a la cara que davant la premsa l'únic argument que aportaria seria l'expulsió de Pepe. Al final, la seva actuació a la sala de premsa, a part de previsible, va sonar grotesca. Va ser encara més Salieri que el personatge de Crakòvia. Des que Guardiola l'ha desemmascarat, Mourinho ja és tan sols un personatge patètic. Com aquell rei que anava despullat i tothom ho veia però ningú s'atrevia a dir-li-ho. Però no és ficció, és realitat. Les seves afirmacions són inadmissibles en un entrenador i la UEFA ho hauria de valorar.

En dos dies, Guardiola no només ha encarrilat la classificació per a la final de Wembley. També ha convertit Mourinho en un lamentable Salieri.