El poder cubà es rejoveneix?

Vaig mirar que no fos el dia dels Sants Innocents i no ho era. Una de les bromes més divertides que han sortit a la premsa durant els darrers quinze dies ha estat la proposta de Raúl Castro, durant el Congrés del Partit Comunista cubà, de limitar a dos mandats els càrrecs polítics i estatals “fonamentals”. En aquestes coses, els comunistes són fascinants, d'una imaginació tan gran com la de Pol Pot en el moment d'assassinar tot el que no combregués amb les seves paranoies. Després de 50 anys d'absolutisme i culte a la personalitat, Raúl parla de rejovenir el partit, però sense qüestionar la dinastia Castro: “La política de renovació es farà sense posar en risc la continuïtat del socialisme a Cuba”. Caldria que expliqués quina és la definició de socialisme fora de la figura dels paquiderms del partit, que amb els anys han demostrat ser més monàrquics que els borbons, i més antipàtics.

Cada cop que algun lector em diu que no està d'acord amb aquestes opinions de mofa de l'esquerra i els seus mites, els al·lego que el problema no és el comunisme ni el positivisme, l'epicureisme o el catolicisme. No. El problema són els humans, que poden convertir l'ideal més impol·lut en un abocador d'escombraries. Els que es vulguin documentar que estudiïn els anys de la Revolució Francesa fins a Napoleó. L'única conclusió de tot plegat va ser la guillotina, on van acabar els colls il·lustres de molts garants i fundadors de la república i els seus principis d'igualtat i etc. De res no ha servit l'experiència dels anys davant la cobdícia. La necessitat de poder o d'aparentar-lo per part de qualsevol a qui li col·loquin un galó –o mig– la podríem observar durant els últims mandats d'aquí. Els funcionaris que van accedir als càrrecs tripartits es van inflar més que les vaques del clenbuterol. És una reacció humana natural. No cal buscar defectes congènits ni tares de ningú. És la condició humana de la qual parlava –per experiència pròpia–André Malraux. Esperem que després de tots aquests fascinants experiments ideològics no acabem, de nou, amb la cartilla de racionament.