“Democràcia real, ja”

Vaig ser a la plaça de Cata­lu­nya i em vaig estar una estona obser­vant els nois i noies que hi acam­pa­ven. Vaig lle­gir les pan­car­tes i vaig escol­tar les con­ver­ses. Una dis­pa­ri­tat de temes amb un fons comú: l'opo­sició a la situ­ació actual, als polítics, al sis­tema econòmic. La major part dels con­cen­trats eren per­so­nes joves. La joven­tut cre­mada o per­duda, que reac­ci­ona davant d'una situ­ació que sen­ten que és injusta, i mani­fes­ten la seva indig­nació. Vaig reco­llir el mani­fest que repar­tien pro­fu­sa­ment. “Democràcia real, ja”, aquest seria el crit que els uni­fica. Segur que entre els més de dos-cents joves que vaig veure-hi n'hi havia que estan sis­temàtica­ment en con­tra de tot. Gent rebo­tada, que no deixa de ser també víctima d'una soci­e­tat des­hu­ma­nit­zada. I segur que molts, entre els altres, nois i noies ide­a­lis­tes que somien un món més just, més humà, molt dife­rent del món actual en què els toca viure, nois i noies que ni accep­ten els polítics ni l'actual democràcia, que els sem­bla una trampa.

Per a mi, l'impor­tant és la rebel·lió. I encara que les for­mes que adop­ten no sem­pre traspuïn la democràcia real a què aspi­ren, aquesta reacció té la vir­tut de fer que els par­tits i els polítics se sen­tin acu­sats i que, amb sort, pot­ser con­clo­guin que han de fer alguna cosa, per tal que la indig­nació de tanta gent no acabi en una sub­versió que els faci caure.