“Democràcia real, ja”
Vaig ser a la plaça de Catalunya i em vaig estar una estona observant els nois i noies que hi acampaven. Vaig llegir les pancartes i vaig escoltar les converses. Una disparitat de temes amb un fons comú: l'oposició a la situació actual, als polítics, al sistema econòmic. La major part dels concentrats eren persones joves. La joventut cremada o perduda, que reacciona davant d'una situació que senten que és injusta, i manifesten la seva indignació. Vaig recollir el manifest que repartien profusament. “Democràcia real, ja”, aquest seria el crit que els unifica. Segur que entre els més de dos-cents joves que vaig veure-hi n'hi havia que estan sistemàticament en contra de tot. Gent rebotada, que no deixa de ser també víctima d'una societat deshumanitzada. I segur que molts, entre els altres, nois i noies idealistes que somien un món més just, més humà, molt diferent del món actual en què els toca viure, nois i noies que ni accepten els polítics ni l'actual democràcia, que els sembla una trampa.
Per a mi, l'important és la rebel·lió. I encara que les formes que adopten no sempre traspuïn la democràcia real a què aspiren, aquesta reacció té la virtut de fer que els partits i els polítics se sentin acusats i que, amb sort, potser concloguin que han de fer alguna cosa, per tal que la indignació de tanta gent no acabi en una subversió que els faci caure.
