Places ocupades

Si són tants i estan tan segurs del que s'ha de fer, per què no es presenten a les eleccions i les guanyen? El segrest de l'espai públic no és cap exercici democràtic sinó una conculcació de la democràcia, i que això passi els últims dies d'una campanya electoral fa pensar que no n'hi ha un pam de net. Cadascú, segons el seu hàbit i la tertúlia que segueixi, oscil·larà entre la teoria del complot i el mite de l'espontaneïtat; però tothom veu que aquestes no són maneres. Més enllà del catàleg de bons desitjos i llocs comuns totalitaris expressats amb retòrica ampul·losa, no en sortirà cap discurs coherent, i encara que sortís no es podria traduir en acció de govern només perquè uns quants milers de persones han decidit dormir al ras. Els procediments també són importants, i la democràcia no té dreceres antidemocràtiques: aquesta és la primera lliçó, no gaire ben assumida en una Espanya on l'alçament sempre ha tingut més requesta que el contrast de parers. Es tracta de la revolta dels qui, després de ser mantinguts pels pares, comencen a veure difícil passar a ser-ho per l'Estat perquè no es convocaran prou places, i també dels qui s'han trobat de sobte amb els esquemes caducats i no poden entendre que en un context de crisi econòmica i retallada de serveis l'electorat miri més cap a la dreta que cap a l'esquerra. Tot aquest simulacre d'insurrecció és un intent de recuperar l'espai ideològic perdut pels qui es creuen infal·libles i de ressituar el centre de gravetat de la política com més a l'esquerra millor, a veure si la resultant de les forces en conflicte, il·lusionant-ne uns, atemorint-ne d'altres, aconsegueix el miracle de salvar unes quantes administracions locals i llurs no gens utòpics pressupostos.