El joc aquest

És més probable que la ministra de Defensa ordeni la invasió de Gibraltar (per alguna humanitària raó) que no pas que el PSC parli amb veu pròpia a Madrid. Tot això que ens expliquen aquí, als catalans, a l'hora de demanar-nos el vot i la confiança –federalisme, reconeixement parlamentari, “el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d'un Estat espanyol eficient”-, per què no ho plantegen allà, en els òrgans pertinents del PSOE –del qual formen part des que van néixer, el 1978–, essent com diu Carme Chacón que és “un partido muy democrático con órganos que debaten las cosas”? Si això no tocava ni quan en les últimes eleccions generals, les del 2008, van obtenir 25 diputats –i mai no en tornaran a tenir tants–, quan tocarà?

Georges Frêche, durant molts anys batlle de Montpeller i un dels últims grans polítics del PS francès, no tenia manies a l'hora de menysprear els electors en general –“de gent intel·ligent, n'hi ha del 5 al 6%... Jo faig campanya entre els imbècils i recullo vots a grapats”– i els electors catalans en concret: “Els catalans em fan cagar… però al cap de dos anys, vaig a dir-los: Déu meu, m'he equivocat, perdoneu-me; ells diran: que intel·ligent; em perdonaran, i em revalidaran per sis anys”. Sense tanta grolleria explícita, és la mateixa tàctica que aquí ha funcionat durant dècades. Ara, després de l'ensulsiada, ho tornaran a intentar, des de dalt i des de baix, a veure qui els compra les seves idees de progrés i el seu nou pacte federal, com si n'hi hagués algun de vell. I en trobaran, segur que en trobaran encara, de catalans que, inspirats pels mateixos bons sentiments patriòtics que ells estan menyspreant des del 1978, tornaran a lamentar el poc cas que els fan a Madrid.