El racisme com una de les males arts

Alguna cosa passa en aquest país quan la gent vota majoritàriament gent tan corrupta com Camps i companyia. Molts es deuen riure del propi cinisme, però la imatge i els resultats són a la vista. Ni els defensors de les injustícies del sistema, no obren la boca davant d'un estat de coses d'una vilesa tan gran. El PP hauria pogut demostrar una mica de seny –que n'hi falta i molt– i oferir una altra cara per enfrontar-se a la inoperància i l'immobilisme de Zapatero, que des del començament ha anat a remolc de les derives i el radicalisme dels populars. En relació amb els resultats dels socialistes i dels republicans, tothom els considera negatius, però són positius si els comparem amb la seva gestió. Es poden fer pitjor les coses? Aquestes no són reflexions personals sinó un resum de premsa internacional que poden trobar a internet sobre el país de les meravelles: corrupció impune, insolvència política i cofoisme de la societat civil, que en alguns casos se suma al gangsterisme de determinades sectes polítiques. El tant per cent d'atur és el resultat de l'equació, i als països del nostre entorn es qüestionen el funcionament d'una societat que té més del 40% dels joves a l'atur.

La dreta cavernària ha volgut passar la llufa als estrangers, com si ells en tinguessin la culpa o fossin diferents en les responsabilitats que els locals. Pocs raonaments tenen els segregacionistes més enllà de la sentència “els d'aquí primer”. La premissa anterior a aquesta seria preguntar qui considerem d'aquí i qui de fora. En funció de quants anys establiríem la frontera? De catedràtics, no en faltarien per resoldre l'enigma, però ben a la vista es trobaran un panorama galdós: l'assumpció del racisme sota diferents argumentacions. Cal repetir que Catalunya és ancestralment un país d'immigrants. Les possibilitats de futur han empès molta gent a abandonar la terra natal per venir aquí i contribuir a l'engrandiment del país. Qui no ho vulgui entendre, només es pot qualificar d'una manera.