Progressistes ineptes

M'afarten, aquests polítics de l'esquerra que s'omplen la boca de paraules buides sobre el “progressisme” quan no tenen res a dir ni saben de què parlar. És l'argument dels necis: “això és progressista”, quan en realitat és el transsumpte de la ignorància o de la insuficiència. S'han fixat quina desnutrició d'idees tenen aquells qui apel·len a reformes “progressistes” morals o de costums i no són aptes per il·luminar cap suggeriment mitjanament sostenible com a remei de la crisi? És aquesta una esquerra obsoleta, que acudeix a la fal·làcia com si fossin mantres del passat, rebuscats i cecs. Una esquerra frustrada, que en anys d'estretor d'estómac no encerta a trobar la clau de les solucions. Els problemes configurar la seva mateixa realitat, en tant que les solucions no poden obeir a simples verbalismes, ni a vidriòliques demagògies que emparen, generalment, les carències en la formulació d'alternatives.

A la dreta opera habitualment el realisme, i els interessos i les seves opcions passen per l'específica concreció de les mesures oportunes i eficaces. És a dir, doloroses en la seva aplicació i, per tant, no fàcils en l'argument dels governants; raó per la qual de la crisi se surt, generalment, per la dreta, mitjançant l'ús de mesures restrictives, de retallades que comporten doloroses conseqüències socials o econòmiques, només esmenables a partir d'una solidaritat activa i una justícia aproximadament distributiva igualment. Qui més té més ha d'aportar, amb una seqüència fiscal sostenible que no freni una economia de salvació ni de creixement possible. Per desgràcia, les polítiques públiques que redueixin el marge de la iniciativa privada seran postulats utòpics en una societat globalitzada, en la qual els governs han perdut el control dels esdeveniments en favor dels mercats, que habitualment manquen de consciència, i només atenen a utilitats. Ulrich Beck (La societat del risc) ja ho va plantejar al seu dia quan anunciava el descontrol de la globalització i la inevitable reducció dels marges de la societat del benestar: com menys ingressos fiscals, menys suportables els nivells de benestar en les nacions europees.

El nou discurs no passa per mesures keynesianes –com el 1929–, pel fet que la disponibilitat pressupostària en ordre a inversions o a grans obres públiques queda en excés minvada pels exagerats costos del benestar i de les conquestes socials acumulades durant els últims vuitanta anys. Certament, el nivell de les classes socials europees s'esfondrarà si es redueix la intensitat de l'economia productiva; factor que es concentra als països asiàtics i emergents, en funció del seu menor desenvolupament social i de les parques exigències de les seves poblacions davant de la producció i productivitat a baix cost. La Xina i l'Índia prosperaran a mesura que es vagin desertitzant els nostres sistemes de producció, que no seran compensables exclusivament a partir de fortes inversions tecnològiques o de desenvolupament exclusiu de l'economia de serveis. L'atur creixent és la resultant del desplaçament industrial cap a l'est, sobrat de mà d'obra, desproveït de cobertures socials o d'exigències sindicals. Està el nostre capitalisme financer en crisi irreversible? En aquestes circumstàncies, té algun sentit parlar de progressisme, si el problema és subsistir i fer sostenible el nostre sistema social? Sense inversió i sense feina, és impossible progressar.

L'economia avui imprimeix caràcter a la governació de les nacions. I, encara que l'economia fos en temps d'Adam Smith un intent de “moralitzar” la creació i el repartiment de les riqueses (La riquesa de les nacions), no és menys cert que el capitalisme persegueix exclusivament la utilitat i el profit, com argüeix Salvador Giner. Aquest segle XXI està posant fi a les utopies, com prèviament el segle XX va liquidar les ideologies. Sense utopia no hi ha lloc per a la ideologia. D'aquí la nostra actual misèria d'idees i la nuesa de lideratges. L'economia és l'imperatiu de la realitat, i el més evident avui, com mai abans, és que la política és economia o és res. La demagògia és privilegi dels ineptes, que enfosqueixen el cel de tants que són.