Coses senzilles

Aquests dies s'ha par­lat i es parla molt de la crisi d'ERC, de la de molts par­tits que van rebre gar­ro­tada a les muni­ci­pals i, de rebot, de la crisi de la classe política i de la seva con­cepció de la vida. I sí, segu­ra­ment cal par­lar-ne, però em temo que els ter­mes i les línies de con­versa no són les que hau­rien de ser. Encara que les noves modes en diguin brunch, men­jar a mig matí no deixa de ser esmor­zar tard o dinar aviat, i amb la política passa el mateix; les coses aca­ben sent molt més sen­zi­lles del que volen mos­trar els debats interns i externs dels par­tits. Trobo curiós que només es parli de reno­vació després d'una sotra­gada. Un polític fa ics anys que mana i deci­deix tor­nar-se a pre­sen­tar. Si gua­nya, con­ti­nua 4 anys més i, si perd, aban­dona i declara que és hora de reno­var el par­tit i de dei­xar pas a gent nova. Sense anar més lluny, l'últim pre­si­dent n'ha estat un bon exem­ple, però, per desgràcia, no pas l'únic. L'exvi­ce­pre­si­dent ha tin­gut els pro­ble­mes de consciència i la neces­si­tat d'estri­par el car­net quan ja no tenia càrrec; no abans que, no ens enga­nyem, seria més ètic i llo­a­ble i tot això, és clar, sense renun­ciar al cotxe ofi­cial i a l'escorta. L'exal­calde de Reus també ha optat per aquesta via, i un cop per­du­des les elec­ci­ons, ha anun­ciat que no serà regi­dor.

Aquests exem­ples recents i molts d'altres il·lus­tren una rea­li­tat que, per desgràcia, ens afec­ten. El desig d'entrar en política és el desig de manar. Tots els dis­cur­sos car­re­gats de parau­les sono­res, idees patriòtiques i pro­jec­tes gran­di­loqüents i sacri­fi­cats no són altra cosa que una màscara per ama­gar el desig de reme­nar cire­res. En aquesta equació, el ser­vei al país es pot fer des del govern o des de l'opo­sició, però, segons sem­bla, no és ben bé el mateix i això afa­vo­reix aques­tes fugi­des que, a mi, per­so­nal­ment, em sem­blen ver­go­nyo­ses, indig­nes i que retra­ten molt bé la “idea política” dels pro­ta­go­nis­tes.

Crec que cal­dria una llei elec­to­ral valenta que posés fi a aquesta mena de pràcti­ques. Si surts esco­llit, per manar o per estar a l'opo­sició, com­plei­xes el man­dat fins al final, tret, és clar, si és per motius de força major. Si asso­lei­xes el càrrec en nom d'un par­tit (agradi o no és l'estruc­tura que tenim) no pots renun­ciar-hi, dir que és teu i pas­sar al grup mixt. Si no hi estàs d'acord, ple­gues, poses el càrrec a dis­po­sició del par­tit i cap a casa. I altres temes que són de lògica i que els polítics no volen afron­tar perquè saben que, si bé de vega­des els per­ju­di­quen, sovint els bene­fi­cien.