Opinió

OPINIÓ

L'acord impossible

L'acord de comerç mundial Ronda Doha, negociat des de novembre del 2001, s'encamina a un nou fracàs, potser el definitiu

L'acord de comerç mun­dial Ronda Doha nego­ciat des de novem­bre del 2001 entre els 153 estats que for­men part de l'orga­nit­zació mun­dial del comerç, WTO, s'enca­mina a un nou fracàs, pot­ser el defi­ni­tiu després dels de 2003 a Can­cun, 2005 a Hong Kong i de la cimera del 2008. L'objec­tiu és la millora de les con­di­ci­ons de vida en els països en desen­vo­lu­pa­ment i l'incre­ment del comerç mun­dial eli­mi­nant les bar­re­res i aran­zels entre estats. El pro­jecte és glo­bal i ha de ser acor­dat i rati­fi­cat per tots els estats per ser vàlid i vin­cu­lant. La mag­ni­tud dels con­sens neces­sari ha fet invi­a­ble fins ara l'acord mal­grat la trans­cendència de les con­seqüències que se'n deri­va­rien.

El meca­nisme de nego­ci­ació és sen­zill, els estats desen­vo­lu­pats han de reduir els sub­si­dis a la seva agri­cul­tura i els aran­zels per la impor­tació de matèries pri­me­res i pro­duc­tes agrícoles i de baix valor afe­git, i els països en desen­vo­lu­pa­ment han de reduir les seves bar­re­res d'entrada pels ser­veis lli­gats a la indústria i els pro­duc­tes d'alt con­tin­gut tec­nològic.

Una raó no menor per al fracàs de l'acord és la visi­bi­li­tat que el meca­nisme de nego­ci­ació foca­litza sobre les ces­si­ons que fa cada estat més que sobre els bene­fi­cis que obté per les ces­si­ons dels altres, que per ser múlti­ples són més difícil­ment iden­ti­fi­ca­bles i quan­ti­fi­ca­bles. El meca­nisme de nego­ci­ació és fa a través de com­ple­xes fórmu­les que cal­cu­len les com­pen­sa­ci­ons d'aran­zels entre països. Sem­bla­ria més fàcil ori­en­tar la nego­ci­ació a acords específics que es puguin modu­lar en funció del temps i l'ampli­tud del mer­cat. És cert que l'excés de fle­xi­bi­li­tat i la pos­si­bi­li­tat d'aco­llir-se a excep­ci­ons afe­bleix el trac­tat, però l'exces­siva rigi­desa no és tam­poc la solució.

La qua­li­fi­cació de naci­ons emer­gents crea un pro­blema major perquè en aquesta cate­go­ria s'inclo­uen grans poten­cies pro­duc­to­res com Bra­sil, Xina, Sud-àfrica i l'Índia, jun­ta­ment amb països pobres i petits amb recur­sos limi­tats d'Àfrica, d'Àsia i d'Amèrica.

Quan entre els països emer­gents hi són els majors pro­duc­tors de deter­mi­nats pro­duc­tes com Xina i l'Índia, és obvi que el meca­nisme base de reducció d'aran­zels dels països desen­vo­lu­pats a canvi d'accés al mer­cat dels països teòrica­ment emer­gents queda pro­fun­da­ment tras­to­cat en detri­ment d'aquells. És com si, a dar­rere dels petits rato­lins fràgils i deli­cats, s'hi ama­gues­sin els ele­fants i tots haguéssim de ser trac­tats de manera simi­lar pels EUA i la UE.

Una de les tècni­ques de nego­ci­ació assa­ja­des pels països desen­vo­lu­pats per des­en­ca­llar acords ha estat ofe­rir reduc­ci­ons dels sub­si­dis al seu sec­tor pri­mari per pro­moure una reacció de reducció de pro­tec­ci­ons als seus mer­cats pels països en desen­vo­lu­pa­ment. El meca­nisme no ha fun­ci­o­nat en la majo­ria dels casos perquè la reacció a l'oferta per part dels països emer­gents no ha arri­bat a pro­duir-se i aquesta nova posició ha estat la base per a la futura nego­ci­ació i per tant ha difi­cul­tat encara més l'acord. De fet quan s'ha arri­bat a prop de la nego­ci­ació final s'ha demos­trat que les ces­si­ons per part dels països rics i desen­vo­lu­pats que supo­sen el 53% del PIB mun­dial era del 75% de l'esforç comer­cial total del trac­tat, és a dir, dels 283 BU$ equi­va­lents al 0,5 del PIB mun­dial. El dese­qui­li­bri era exces­siu per ser accep­tat.

És aquesta una nego­ci­ació en la qual s'ha posat molt d'esforç i ha produït escas­sos resul­tats pos­si­ble­ment pel per­vers meca­nisme del fet que els estats con­si­de­ren que allò que estan quasi dis­po­sats a cedir per reduir les tra­ves al comerç ho con­si­de­ren automàtica­ment moneda de canvi perquè altres estats redu­ei­xin les bar­re­res dels seus mer­cats. És un procés de nego­ci­ació ego­ista que ha mal­ba­ra­tat pos­si­bles acords per una visió massa a curt ter­mini.

És pos­si­ble­ment en l'àmbit del medi ambi­ent on es poden tro­bar acords com les com­pen­sa­ci­ons dels països rics per la menor des­fo­res­tació dels emer­gents o la reducció de la pesca indus­trial en àrees encara no explo­ta­des, però les pers­pec­ti­ves d'èxit d'un nou acord d'aquest abast és escassa per massa difícil, massa com­plexa i massa depe­nent d'un exces­siu nom­bre de vari­a­bles.

És just reconèixer que han estat els EUA els que més esforç han posat en aquesta nego­ci­ació. No és el cas de la UE que en molts casos ha nego­ciat més amb la mirada posada sobre els pro­ble­mes interns que en els de la nego­ci­ació.

És pot­ser l'acord més subs­tan­tiu d'aquesta ina­ca­ba­ble nego­ci­ació el pacte per l'expor­tació lliure d'aran­zels, de béns i ser­veis lli­gats al sec­tor de les comu­ni­ca­ci­ons i els sis­te­mes d'infor­mació, eina essen­cial per impul­sar la millora, el crei­xe­ment econòmic i en defi­ni­tiva la riquesa del ter­cer món. És cert que el fracàs de Doha ha ali­men­tat un cer­cle viciós que ha conduït al refugi en acords comer­ci­als bila­te­rals i que aquests per si matei­xos han reduït la neces­si­tat i urgència d'un acord gene­ral, però la rea­li­tat a curt ter­mini és que s'acon­se­guei­xen així resol­dre pro­ble­mes con­crets dels avan­tat­ges dels quals difícil­ment es pot dis­cre­par.

És escàs el resul­tat fins ara acon­se­guit d'una nego­ci­ació en la qual els països emer­gents tenen molt a gua­nyar però que no es tanca per la seva demanda de més ces­si­ons dels països desen­vo­lu­pats que aquests no accep­ten. La major fle­xi­bi­li­tat dels països en desen­vo­lu­pa­ment esta­ria jus­ti­fi­cada perquè la seva posició dura en la nego­ci­ació és a ells a qui bàsica­ment per­ju­dica.

Mal­grat tot, la crisi pro­funda del 2009 no ha reduït en excés el comerç mun­dial mal­grat les ten­si­ons ine­vi­ta­bles que una eco­no­mia en recessió genera. És pos­si­ble­ment aquesta la prova que la glo­ba­lit­zació no té marxa enrere i que els bene­fi­cis del comerç estan més sòlida­ment ins­tal·lats en el món, mal­grat la manca d'un acord de comerç glo­bal, que fa 80 anys, quan vàrem patir la pri­mera gran crisi econòmica mun­dial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.