Sí a tot, no

Ja era hora que es produís un canvi en la situació política i social que arrossegàvem d'ençà que es va declarar l'estat de crisi econòmica, que no era únicament econòmica, com ja s'ha vist. Són molts els valors que estan en crisi. La massiva manifestació de persones indignades ja ha tingut de moment una virtut: ha posat sobre la taula el capteniment dels polítics, sobre el qual hi ha molt a dir. No menys que del capteniment dels ciutadans, sobre el qual també hi ha molt a dir. En aquest article m'agradaria parlar una mica de les dues coses.

Pel que fa als polítics, el que s'espera d'ells és que superin el partidisme i les lluites internes en nom del bé comú. El bé comú és cosa de tots. Els “indignats” han posat de manifest que el poble és sobirà. I que aquesta sobirania no s'esgota amb el sufragi universal ni tampoc amb el control del Parlament. El poble continua essent sobirà i té dret a esperar dels polítics que s'entenguin, que evitin els antagonismes bel·ligerants, que gestionin bé els conflictes, que aprenguin a compartir el poder, que mantinguin els compromisos, que no es moguin pel propi interès, que lluitin contra la corrupció (amb independència de si influeix o no en la intenció de vot) i que no polititzin la justícia. No és tot, però és el mínim que se'ls pot demanar.

Pel que fa als ciutadans, si fa no fa el mateix. Només que, en aquest cas, per evitar de ser reiteratiu, centraré la meva atenció en alguns tòpics que han quedat desmentits. No és veritat que no hi hagi res a fer en casos com el present, en què de cop i volta ens hem trobat davant d'unes retallades sense cap contrapartida que garanteixi el mínim de benestar que la vida en comú exigeix. Mal de tots, consol d'estúpids. O al revés: precisament és mal de tots perquè som estúpids. Era molt més preocupant la indiferència davant la degradació dels polítics i del trist espectacle de la corrupció, que no pas les mostres d'indignació que tenim al davant. La indignació és millor que la resignació i que el fatalisme.

La resignació és la renúncia a la satisfacció d'un desig, el qual, tanmateix, subsisteix. No és rebel·lió, ja que la rebel·lió consisteix a dir “no”, ni tampoc acceptació, que equival a dir “sí”. La resignació és més aviat un “mala sort”, o bé “què hi farem!”, dues fórmules impregnades de fatalisme. I el fatalisme no deixa de ser una superstició. Creure en la fatalitat és una manera d'estar-se de braços plegats i una invitació al nihilisme. En el fons, és mandra. Incapacitat per a l'acció. Pensem que, atès que la crisi és real, és vertadera. I és falsa. Era evitable. I no és gens clar que no puguem superar-la sense tantes dificultats. Tot és qüestió de posar-nos d'acord. L'acció té la virtut de canviar la realitat. I no està escrit enlloc que no puguem millorar la situació actual, millorant el sistema democràtic, sempre millorable.

Quan escric aquestes ratlles, els “indignats” ja han passat a l'acció més o menys violenta, a causa dels enfrontaments amb la policia i segurament per culpa d'algun malentès. Vagi per endavant que comparteixo la indignació però no la violència, ni tan sols la manca de respecte. La policia, en termes generals, és necessària. En principi són els guardians de la pau. Convé que no ho oblidin, i que no siguin mai ells els primers a crear desordre. Pel que fa al respecte, tinc les meves preferències. Sempre estaré més a prop dels febles que dels poderosos; i més a prop dels “immigrants” que de l'alcalde de Badalona. Reconec, però, que la falta de respecte, a vegades, com en el cas que ens ocupa, esdevé inevitable. Davant de la injustícia, de la ineptitud manifesta o de la corrupció cínica, no es pot esperar altra cosa, ja que el respecte ha de ser recíproc. I ja fa temps que els polítics ens prenen el pèl.

Entenc per prendre el pèl el fet que, per greus que siguin els errors, no es produeix mai cap dimissió. Per posar un exemple, valgui l'actitud del senyor Puig, que va esgrimir tota mena d'excuses abans que acceptar un error. No seré jo qui demani la seva dimissió, però vull aclarir una cosa: no és el mateix tenir culpa que tenir responsabilitat. Entenc que, en el cas de la càrrega policial contra els “indignats”, és ben possible que el senyor Puig no hi tingués culpa, però la responsabilitat, en canvi, és inseparable del càrrec. Cap polític seriós no ho pot ignorar; té el deure d'assumir els errors i els fracassos com a propis. Tant de bo que la situació que s'ha creat serveixi per incorporar a la vida democràtica el concepte d'“home rebel” que defensava Camus: algú que diu “no” i a la vegada diu “sí”. No a la crisi i la corrupció i sí a la pròpia rebel·lió i al propi combat. Sí a tot, no.