No hi ha Constitució

He passat els últims vint anys explicant des de les aules universitàries uns dogmes constitucionals que ja no puc verificar: d'una banda, una separació de poders que potser va existir en els inicis, però que a hores d'ara sols serveix per encarir uns productes que tothom sap resultat de la denigrant batalla sense principis entre els partits polítics, i en la qual l'envit del Tribunal Constitucional d'aquests dies no és més que un altre capítol, tardà, hipòcrita i inservible, perquè ja no pot afegir més decadència a la cosa; i, d'altra banda, uns drets fonamentals i llibertats públiques que alguns creuen que no tenen límit i que altres pensen que es poden trepitjar sense esma a ritme de la galopant crisi econòmica. He explicat cada any cap als inicis del curs com els clàssics del constitucionalisme van establir que no hi pot haver Constitució sense això. Doncs bé, a aquestes altures del malson jo afirmo que no hi ha Constitució.

De fet he constatat que per al ciutadà anònim (i desmemoriat) la democràcia constitucional no es diferencia gaire de la no democràcia: ha vist, si mirava, aquest ciutadà anònim, que els que més parlaven del vot i la representació política, de l'estat de dret i el principi de legalitat, i la igualtat i etcètera, podien incomplir lleis, endarrerir mandats, comprar persones, mantenir corruptes en les llistes electorals, fabricar campanyes que vorejaven el delicte, condonar-se préstecs, burlar la democràcia interna de les seves formacions, utilitzar la major força a destruir el company, ser nacionalistes envers els moros, mentre es critiquen els nacionalismes “perifèrics”, decidir que altres no tenien legitimació per decidir... i sobretot viure arrecerats, ja sigui en el govern o a l'oposició, indiferents a l'abstenció, al vot en blanc o les proclames cíviques des de l'endemà de cada elecció. Amb tot això tan revoltat, comprendran que mantenir un Senat, disputar els diners de les diputacions en què ningú no creu, acceptar milions d'euros públics per continuar fent grossa la maquinària dels partits casa ben poc amb les cues que van creixent davant dels menjadors socials de qualsevol ciutat.

D'entre tants ciutadans anònims, uns quants tenien memòria i han canviat la memòria per pebrots. I s'han posat en marxa. Van abandonar les primeres posicions quan van veure que se'ls afegien alguns polítics i la colla de bruts i mandrosos que creuen que viure és estar sempre de festa. I s'han llançat pel camí del mig quan han tocat els intocables, els més visibles de la massa oligàrquica que vesteix robes democràtiques per poder ofendre's quan algú critica.

Política i periodisme encerclats al Parlament de Catalunya, necessitats de protecció policial. Patètic però comprensible. Potser satisfaent per a alguns, però perillós per a qui sempre ha complert la lletra i l'esperit de les lleis. Alguns sabíem que això havia d'arribar. El lema d'aquell nostre petitíssim partit que vam llençar contra la derrota a les eleccions autonòmiques amb les mateixes possibilitats que uns jugadors de criquet en un partit de rugbi deia “Planta cara a la casta!”. No ens en vam sortir, potser ho vam dir massa d'hora, potser no es podia dir des d'un partit. Ara gent desarticulada i furiosa els recorda a aquestes dues p (polítics i periodistes) que ocupen la pitjor plaça en la valoració social, però que tenen una tasca sagrada i que l'han de complir. Que no es poden excusar, perquè és inexcusable que algú els pugui titllar de ser altra p, la p de putes, i que l'exceptio veritatis jugui al seu favor.