Temps de crispació

De no entendre com podia persistir la crisi sense contestació social hem passat a haver de conviure amb la deriva més fosca de la indignació: la violència nihilista contra la democràcia. Els fets del parc de la Ciutadella de la setmana passada marquen un gir sinistre en el cicle de protesta i de crítica al sistema. Cada cop s'està evidenciant amb més força que la denúncia dels dèficits democràtics que, teòricament, eren a la base del moviment dels indignats s'està articulant com una força dirigida a corroir els fonaments de la democràcia. Si els revoltats han acabat preferint l'agressió i la desqualificació total i simple a un replantejament cívic i participatiu, això ha estat en part perquè els han acomboiat models socials i intel·lectuals còmplices amb gestos totalitaris.

Que el text d'inspiració de la protesta sigui el pamflet Indigneu-vos, de Stéphan Hessel, en el qual es fa el paral·lelisme entre la situació actual i la resistència contra els nazis, representa (malgrat les declaracions del mateix Hessel desmarcant-se dels fets de Barcelona) un menyspreu complet als mecanismes que té un sistema democràtic per transformar-se. Mentre que la forma de govern a la Catalunya dels segle XXI no té res a veure amb una dictadura feixista, el setge a una Cambra representativa com la que han protagonitzat els indignats, sí que participa d'alguna tètrica similitud amb la destrucció del parlamentarisme que promovien els nazis cremant el Reichstag o els anarquistes descontrolats de la FAI campant per Barcelona després de juliol del 36.

La protesta contra els estaments polítics, econòmics i mediàtics que han portat a la desigualtat, a la pobresa i a la desintegració de la cohesió social no s'està contrarestant amb un moviment que aspiri a la representació parlamentària (o que sedueixi alguna de les forces existents) i plantegi iniciatives i reformes legals, o una major presència dels instruments de democràcia directa, sinó que ha derivat en una promoció de l'abstenció, en el segrest de l'espai públic i en la coacció a través d'un ús de la força amb capacitat de desbordar els mitjans policials, autèntica kale borroka, com diu el president Mas. El quadre que pot quedar d'aquesta dialèctica és una polarització política en la qual el carrer quedi dominat per l'antisistema dedicat a boicotejar el procés de participació i a atemptar contra els drets de llibertat més bàsics contra unes institucions cada cop més escorades en un discurs de duresa, de bunquerització, de desmantellament de l'estat social i d'explotació de les pors. Extrems que es retroalimenten.

No cal dir que, en aquesta situació, Catalunya, com ja va succeir en el passat, en podria sortir molt mal parada. En primer lloc cal tornar a remarcar la profunda espanyolització d'alguns dels sectors que hi ha darrere de l'organització de la protesta; així ho manifesta, a més de la considerable presència de consignes, missatges i insults etzibats en castellà, l'enorme resistència que suscita l'acceptació del reconeixement del dret d'autodeterminació en l'assemblea de la plaça de Catalunya –un dret que hauria de ser inherent a qualsevol reivindicació vinculada amb l'aprofundiment democràtic–. Després d'interposar tota mena d'obstacles per impedir que el dret fos votat, els estaments organitzats del moviment van fer evaporar la demanda del document de mínims.

I, en segon lloc, constatada aquesta cridanera presència de lleialtat nacional espanyola entre els indignats de la qual, per cert, també en són responsables els sectors intel·lectuals i polítics de l'esquerra catalana que han prioritzat el discurs progressista anacional per damunt del conflicte Catalunya-Espanya, potser cal començar a sospitar que rere l'atac al Parlament i les coaccions als diputats hi ha una amenaça a l'autogovern i una voluntat que es visualitzi la feblesa del sistema institucional català. Una acció orquestrada amb el perill de causar greus perjudicis a la integritat dels diputats a la Carrera de San Jerónimo ha estat avortada pel CNI i un consistent aparell policial. No deu ser que a alguns ja els convé que es posi contra les cordes un parlament autonòmic? Que la càrrega contra la classe política es concentri en l'estament polític català malgrat la seva poca capacitat de decisió?

Vist amb retrospectiva provoca un cert esfereïment pensar com hem deixat descrostar un sistema social amb una retòrica frívola que ha banalitzat l'atac al dret i al civisme. Mentre el suposat progressisme català ha estat anys deferent amb aquestes agressions tot estimant (de forma falsa, com van revelar davant l'assalt els rostres d'estupor de Boada, Camats, Miralles o la mateixa Montserrat Tura) que alguns dels seus elements constituïen la seva base electoral, o mentre en el paroxisme d'aquesta actitud bonista l'anterior president de la Generalitat, José Montilla, es va presentar a unes eleccions proposant subvencionar perfils socials de joves que ni estudien ni treballen (i que aquests dies han nodrit la cara més obscura del moviment de la indignació) l'estructura veritable de poder anava col·locant les seves peces per potenciar l'evaporació d'un país, de la seva cohesió, del seu benestar i de la seva identitat.